De tant en tant, en aquesta voràgine de novetats editorials, una decideix endinsar-se en històries que a ulls de molts ja estan caducades, però que a ulls de molts d’altres perduren en la memòria i en el panorama literari. Brooklyn, de Colm Tóibin (Amsterdam 2010), va arribar a mi una mica per casualitat, una mica per persecució. Feia dies que el nom de l’autor em perseguia, me’l trobava a tot arreu. M’hi anava topant cada vegada que entrava en una llibreria, a les xarxes, a la biblioteca… Suposo que això era un senyal i, per acabar-me de convèncer, només em va faltar llegir que, en el seu moment, The New York Times va destacar que “la prosa de Tóibín és tan elegant per la seva simplicitat, com complexa per les emocions que evoca”.
Si has viscut en un poble i te n’has anat a viure en una ciutat, estic segura que en més d’un fragment t’identificaràs amb l’Eilis, la protagonista de Brooklyn. I, si no, el més probable és que t’hi vegis en molts altres punts, perquè la història d’aquesta jove irlandesa és la història d’un creixement i evolució personals que tothom travessa quan inevitablement ens trobem en l’abisme de passar de l’adolescència a la vida adulta.
Ens situem a mitjans del segle XX a Irlanda, concretament a Enniscorthy. L’Eilis, una jove embolcallada encara per la innocència i l’esperit naïf d’aquell que no vol fer-se gran —o que no sap que això toca—, comença a treballar en una botiga del seu poble per guanyar-se les garrofes i ajudar a casa. Un bon dia, gràcies a l’empenta de la seva germana gran, la Rose, se li presenta l’oportunitat d’abandonar Irlanda i emigrar a Nova York amb l’objectiu de treballar i estudiar per tenir un futur laboral digne i esperançador. L’Eilis, sense gaire ànim i entusiasme, però amb el convenciment que això és el que toca, s’embarca en aquesta aventura. Brooklyn suposarà un abans i un després a la seva vida: és el lloc on creix, l’indret de les primeres vegades, on s’enfronta per primer cop a aquesta cosa tan difícil de fer-se gran i prendre decisions. L’Eilis és un garbuix de sensacions que desperta tendresa a qualsevol que aconsegueixi captar la seva essència. Una mica Francie Nolan, de Creix una arbre a Brooklyn; una mica la inoblidable Matilda, de Roald Dahl, una mica Lexie Grey, d’Anatomía de Grey. Entrem dintre seu com qui furga el quarto dels mals endreços i hi va trobant pedaços de vida i de tot allò que ja estava oblidat però que dona sentit a la seva raó de ser. Una jove amb una lògica aclaparadora que no acaba de conjugar amb les idees dels seus temps, algú que aprèn a adaptar-s’hi per sobreviure perquè no és prou capaç de revoltar-s’hi, encara.
Enmig de tot aquest procés de creixement i de descoberta, l’Eilis rebrà una notícia inesperada que trasbalsarà el seu dia a dia i el seu món interior. Vet aquí la batalla entre fer allò que una sent i el que moralment i socialment és correcte. Què és més important, la pròpia felicitat o ser i fer pels i per als altres? La resposta sembla òbvia i m’atreviria a dir que la teoria tots la tenim apresa, però la sabem posar a la pràctica? Si a dia d’avui cap i cor batallen contínuament, no em vull imaginar com devia ser fa unes dècades, quan viure sovint estava del tot condicionat per allò que dictava el sistema.
Altra vegada, en el meu imaginari literari, tornem a les històries fetes de bocinets de quotidianitat que tenen l’essència en la construcció i evolució dels personatges. Una quotidianitat que té alguns paral·lelismes amb la nostra però que se n’allunya en molts d’altres perquè ens remuntem setanta anys enrere i, per tant, un cop dins som conscients de com han canviat les coses, de com de diferent hauria sigut la vida de l’Eilis si hagués nascut al tombant del segle XX i la seva adolescència hagués sigut la meva, de com haurien sigut les seves decisions si hagués fet cas al cor i no al cap.
Mentre escric això, però, m’adono que potser no ho tenim tan clar ni tan assumit, que la felicitat a dia d’avui encara està molt lligada a certes convencions socials i que, malgrat alguns avenços, ser una dona continua sent realment esgotador.
Acompanyar l’Eilis per Irlanda i Brooklyn ha sigut preciós, però també he patit i m’he enfadat. És bonic veure que personatges a qui aprens a estimar, amb les seves imperfeccions i les seves virtuts, es van fent grans i maduren pàgina rere pàgina i, d’alguna manera, veure-t’hi també a tu, sentir-t’hi reflectida. Tots tenim una mica d’Eilis a dintre. Però, sobretot, encara és més emocionant descobrir que Brooklyn és un punt i seguit, que la història de l’estimada Eilis continua a Long Island, la segona part d’una vida que sembla que queda a mitges un cop arribes a les últimes pàgines de la primera novel·la i amb qui vols seguir aprenent i descobrint un altre món i una altra manera de viure.
