Època de premis. Que bé. Ara és quan se suposa que arriben a les sales les produccions més esperades. La crema de la gran pantalla. L’última traca de focs artificials al final d’una festa popular. El cacahuet amb l’amor de la teva vida, que per motius que prefereixo no explicar, ha aconseguit fer-te ejacular vuit vegades. Però com cada any, sempre hi ha algun ou podrit que fa que la crema es talli, algun petard que fa llufa i una llista monumental de malalties venèries que has agafat des del primer orgasme. Tampoc vull posar-me gaire transcendental, ja que l’any vinent amb prou feines recordarem haver estat hospitalitzats en diverses ocasions per tractar la gonorrea visual. He entrat fort, oi? No era la meva intenció. Si m’ho permeteu us posaré en context: fa una setmana aproximadament vam repartir entre tots els redactors les crítiques que tocava fer cara aquests Premis Oscars 2019. Casualment a mi em va tocar Black Panther. Bé, això últim és mentida, de fet la vaig escollir expressament. Ja fa dies que m’exposo a males experiències per tal d’acumular bilis. Avui és el dia en que l’allibero.

El dia que van sortir els nominats em va semblar sentir que Black Panther estava inclosa. Com que ho escoltava per la ràdio, em vaig pensar que seria una producció de caire independent sobre les dificultats que pot viure l’ésser humà en temps d’infàmia i falta de moralitat. Fins i tot em va semblar curiós que tingués el mateix títol que la pel·lícula de Marvel, estrenada també aquest any. Una casualitat increïble. Ja us imagineu la resta. Dos miralls trencats, una taula que ara té tres potes i els pulmons a punt d’explotar. Em vaig fumar dos paquets. De tabac de cargolar. Són molts cigarros. Porto amb el tic de fer la pinça amb els dits des d’aleshores.

A veure, ara que ja he fet la introducció d’un Lovers & Haters que ningú m’havia demanat, us he de dir que la pel·lícula no està malament. És entretinguda. Va d’un país a l’Àfrica que ha estat ocult perquè estaven molt avançats respecte la societat i per tal de seguir creixent i sobreviure van crear un camp de força que els feia invisibles a la resta del món. A Wakanda, aquest país amb nom d’hipotètica cançó de la Shakira, hi ha un material amb propietats molt diverses que es diu vibranium. Fa de tot. Imagineu-vos un material similar a la cinta americana. Doncs això. Aquest país, tot i estar molt desenvolupat, ha mantingut les seves arrels i els seus rituals tribals. Les seves armes són llances i espases i van vestits com en Tarzan. Per voler reivindicar les arrels africanes, crec que no compten amb cap africà al repartiment, a banda d’algun possible extra. No, la Lupita Nyongo va néixer a Mèxic. Perdoneu-me per aquest petit exercici forçat de cunyadisme, però em sorprèn que una pel·lícula que dedica gran part del guió a fer bromes relacionades amb els memes de Vine i Instagram es mereixi una nominació a millor pel·lícula. Si bé és cert que el cinema de superherois s’està guanyant un lloc entre el públic i la crítica, em costa de creure que Black Panther sigui l’escollida per fer justícia. Per favor, ni The Dark Knight d’en Nolan va arribar tan lluny, i això que li donava mil voltes a algunes de les escollides.

Deixem-nos estar de cinisme ianqui, està molt bé que es vulgui premiar una obra que fomenta la integració i lluita per una igualtat mundial, però a mi no em faran creure que el món va bé i que tots tenim els mateixos drets quan la producció s’ha embutxacat 1347 milions de dòlars. La segona pel·lícula que més ha recaptat el 2018. La primera va ser Avengers: Infinity War. Això sí, no crec que tots aquests milions es destinin a acabar d’una vegada per totes amb les seqüeles del colonialisme.

Abans de marxar i deixar la crítica a mitges, reitero que es tracta d’una bona pel·lícula. Entretinguda. Compleix la seva funció perfectament. Ara, és de crispetes i de fàcil oblit, però suposo que a l’Acadèmia li interessa que hi hagi igualtat racial per tal que no ens fixem amb les seves butxaques. Suposo que quan llegiu això jo estaré en alguna part de Guantánamo per haver destapat una conspiració global perpetrada per l’equip de màrqueting de Disney.

Anterior‘Mujeres de Ghibli’, d’Anna Junyent
SegüentCINECLUB XIC. Clàssics de l’animació xinesa
Avatar photo
Lector de cerveses i bevedor de llibres. Fanàtic compulsiu de la sèrie B i el terror. Si sabeu el que és bo, fareu bé de no llegir-me.