Em vaig llançar a la lectura de l’obra de Sara Mesa amb La família, una novel·la que juntament amb Un amor, em van enganxar a l’estil de Mesa més que no pas a les seves trames o com les executa. He seguit la lectura amb Cara de pan, perquè vull llegir fins i tot la llista de la compra d’aquesta escriptora.
La novel·la gira al voltant de la trobada entre dos personatges molt diferents. Per una banda hi trobem la Casi, una noia de 13 anys que fuig de l’escola i es refugia en un parc perquè les seves companyes li diuen “cara de pan”. Allà coneix el Viejo, un home gran que canta cançons de Nina Simone i està enamorat dels ocells. Com a lectors, assistirem a les seves trobades i converses.
És això? Doncs sí. No hi ha trampa. Mesa simplement explora aquesta connexió deixant que els seus personatges trobin l’espai per ser ells mateixos. Tenen una relació estranya i deconcertant, però també fascinant. Junts formen un duo improbable, però que funciona.
I què fan? Es miren, es parlen, es donen el que necessiten: una mica de comprensió i un refugi allunyat de les normes imposades pel món exterior. Mesa construeix una relació que desafia les normes socials i el lector, conscient d’aquest desafiament, es mou constantment entre la comprensió i la incomoditat.
Però no us equivoqueu, perquè no és una lectura fàcil. Cara de pan és un relat breu, però d’una gran intensitat i instrospecció. Els temes que planteja —la solitud, el rebuig, les etiquetes, la necessitat de ser vist i acceptat, la comprensió del món estrany en què vivim— són universals, i l’autora els tracta amb una gran sensibilitat i delicadesa. Mesa no es perd en descripcions llargues ni discursos morals, sinó que et planta la història davant i t’obliga a pensar. És aquest estil directe, sec però ple de matisos, el que fa que la lectura sigui addictiva i, una vegada més, l’autora demostra el seu talent per descriure les zones grises de l’ànima i les relacions humanes.
Quan tanco el llibre, com amb tots els llibres de l’autora, no sé si ho he entès i necessito uns dies per encaixar totes les peces, per deixar reposar la lectura. En aquesta ocasió em va quedar la sensació d’haver estat testimoni d’alguna cosa fràgil i preciosa, com veure un ocell estrany i desconegut l’instant abans que alci el vol. Cara de pan no és un llibre per passar-hi de puntetes, sinó per deixar-se sacsejar, per qüestionar-se.
Agradarà a…
Als lectors que no tenen por d’entrar en terrenys pantanosos, que volen històries que els sacsegin i els facin sortir del mode pilot automàtic.
No agradarà a…
A qui no pugui anar més enllà de la lectura i es quedi només amb allò que llegeix sense deixar que el remogui.
