Hi ha llibres que no es llegeixen, s’afronten. Que no es passen pàgina rere pàgina, sinó que s’acompanyen amb respecte, amb un nus a la gola i amb la consciència que el que tens a les mans és un tros de veritat. Ara que et tinc aquí, deixa’m dir-te adeu, d’Ester Escamilla, és un d’aquests llibres.
La història gira al voltant de la Lis, una dona que, en convertir-se en mare, es veu obligada a mirar de cara un passat que havia intentat silenciar: els abusos sexuals que va patir del seu pare. Ser mare la porta, inevitablement, a repensar què és estimar, què és protegir, què és tenir cura. I en aquest procés, el record del dolor irromp amb força, posant paraules a tot allò que durant anys havia callat.
Escamilla escriu amb una sensibilitat brutal i una honestedat desarmant. No busca l’escàndol ni el detall morbós; al contrari, el que fa és retratar amb precisió el perfil d’un pare manipulador i la confusió d’una filla que estima i odia alhora, que busca entendre allò que no té explicació. Aquesta dualitat entre amor i dolor, entre necessitat d’afecte i traïció, és un dels grans encerts del llibre.
La narració és visceral, sincera i plena de matisos emocionals. Hi ha moments durs, però també hi ha bellesa —bellesa en la paraula, en la manera de narrar, en el coratge d’afrontar l’horror sense perdre la humanitat. La veu de la Lis és tendra i devastadora alhora, i això fa que el lector no pugui mantenir-se al marge: empatitzes, pateixes, recordes.
Llegint-lo, és impossible no pensar en I vaig deixar de dir-te pare, el testimoni de Caroline Darian, filla de Gisèle Pelicot, que també va haver de mirar de cara la monstruositat paterna. Com aquell, el llibre d’Ester Escamilla és un crit de dolor i alhora un acte de llibertat, una manera d’alliberar-se mitjançant la paraula.
Amb una prosa clara, despullada i precisa, l’autora aconsegueix convertir una experiència traumàtica en una reflexió profunda sobre la memòria, la maternitat, la culpa i la reparació. És un llibre que et trenca, però també et reconcilia amb la idea que parlar —posar nom al dolor— és una forma de resistir.
Agradarà a…
A qui creu en el poder sanador de la literatura. A qui busca històries reals, escrites des del cor i no des del mercat. A qui no té por de mirar de cara allò que incomoda.
No agradarà a…
A qui només llegeix per evadir-se o busca històries amables.
