La primera novel·la en què apareixen l’Adriana Miralles i en Pau, el seu soci expert en informàtica, la vaig llegir en ple confinament per gentilesa de Llibres del Delicte. El despertar del navegant, de Maribel Torres, publicada el 2019, va ser la primera d’una rastellera d’exemplars d’aquesta petita editorial catalana, els quals ja ocupen un lloc destacat a la meva biblioteca particular.

Gràcies a la bona feina dels seus dos màxims responsables incansables, en Marc Moreno i la Irene Solanich, comencen a destacar arreu de les llibreries de casa nostra els colors groc i vermell tan característics dels llibres d’aquest projecte editorial al costat dels grans referents americans i europeus (en aquest últim cas especialment nòrdics) del gènere. I és que en paraules de la Irene, “el groc de les cobertes de Llibres del delicte és un homenatge a La Cua de Palla”, la primera col·lecció de novel·la policíaca en català creada per Edicions 62 i dirigida per l’escriptor Manuel de Pedrolo. La setantena de títols apareguts regularment entre 1963 i 1969 tenien un característic disseny de portada en groc i negre a càrrec de Jordi Fornas. En el moment en què sorgeix la col·lecció, el mercat de lectors en llengua catalana no era ni de bon tros suficient perquè s’hi enganxessin, entre altres causes, perquè a l’escola i a tot arreu dominava el castellà, però tot i això, l’interès que va suscitar va ser inesperadament molt gran i es pot ben dir que els seus llibres van acabar despertant autèntica passió per un gènere tan singular i poc conegut en aquella època com era el de la novel·la negra. Qui no recorda o té encara per casa algun exemplar traduït al català dels escriptors més importants del gènere com ara S. Japrisot, G. Simenon, D. Hammett, R. Chandler, M. Miller, J.H. Chase, J. Le Carré o Ch. Himes entre altres?

No m’ho vaig pensar dues vegades i vaig acceptar la invitació per presentar la segona novel·la de l’escriptora d’Olot titulada Aquí mano jo a la llibreria vigatana Muntanya de Llibres. Allà, amb la Maribel, després d’una tarda plujosa, vam conversar força estona sobre el que més ens agrada: la literatura, i en especial de novel·la negra i d’alguns dels seus màxims exponents d’abans i d’ara. La Maribel en sap un munt!, us ho ben asseguro. Per deixar-vos-en un tastet, us diré que vam compartir experiències i debatre sobre la influència de col·leccions literàries pretèrites, de Henning Mankell ‒considerat el pare de la novel·la negra nòrdica‒, del ressò o impacte de Llibres del Delicte, que ha aterrat amb molta força al panorama literari català‒, i de la seva gran família d’autors vinguts des dels quatre punts cardinals dels Països Catalans.

Si ens centrem en la novel·la, a Aquí mano jo, l’argument gira entorn de la investigació de la mort d’un escriptor d’èxit que ha contractat la detectiva per esbrinar qui orquestra les amenaces que rep fa temps. A partir d’aquest moment, la protagonista, experta en l’art de la disfressa, i el seu jove soci, un autèntic prodigi en tota mena de ginys de seguiment i espionatge, s’hauran de moure entre el servei de neteja d’un hotel de Lloret per acabar descobrint un món ben sòrdid, ple d’explotació laboral, violència i abusos sexuals contra les dones. D’aquesta manera, Torres continua escrivint amb un segell o empremta ben propi i identificable que ja traspuava molt visiblement a El despertar del navegant: la novel·la negra de denúncia en català. Segons va explicar-nos l’escriptora, a ella li interessa escriure històries que arribin a la gent, però no tan sols com objecte d’entreteniment, sinó que busca que també remoguin. Si en la primera, l’argument girava entorn del robatori d’un Miró falsificat enmig d’una trama de corrupció política i especulació urbanística, Aquí mano jo és un veritable cop de puny al ventre del lector i no es queda gota curt en oferir-nos temes tan punyents com l’explotació sexual i la violència de gènere. No ens equivocarem pas si diem que el què escriu Torres remou consciències i no deixa indiferent el lector. A tall d’exemple, us deixo aquí i ara un seguit de sentències que farceixen la narració i que permeten copsar l’essència d’aquest seu estil tan propi: “els caps només volen empleats que callin” o “la crisi ha estat la coartada per molts empresaris per incrementar l’explotació” o, fins i tot, ”la precarietat sempre cau en les dones. No hi ha mai homes netejant habitacions d’hotel”. Tal com va tuitejar recentment l’Àlex Santaló, dissenyador de les cobertes dels Llibres del Delicte, aquesta ha estat la més difícil de fer per la seva temàtica. L’autora n’està especialment contenta perquè creu que té la virtut d’expressar la vulnerabilitat de les dones víctimes d’aquesta maleïda xacra social com és la violència de gènere, però alhora la decisió cada cop més ferma (pel puny aixecat de la noia que s’hi mostra) de rebel·lar-se contra ella o de resistir-s’hi.

Permeteu-me en aquest punt només quatre línies sobre la Maribel Torres, escriptora nascuda a Olot l’any 1968. És autora dels reculls de contes De somnis i cendres (2003) i Ossos de Fira (2018), a més de dos relats breus en els volums Assassins de Girona (2017) i Delinqüents (2021) de l’editorial Llibres del Delicte. Fins avui, ha estat la guanyadora del Premi de Narrativa Curta Colada de Lletres de l’Associació Garrotxa Cultura i finalista als premis que atorguen els cada vegada més prestigiosos festivals dedicats al gènere de novel·la negra Cubelles Noir i Morella negra amb el seu llibre El despertar del navegant.

Resumint, la detectiva Adriana Miralles, creada per l’escriptora Maribel Torres, torna a resseguir llocs emblemàtics de la Costa Brava (entre ells la Platja Castell, pedra filosofal de la protagonista; el mar li encomana la seva energia) de la mà de Llibres del Delicte amb una nova investigació en què la violència masclista, la violació i l’abús de poder prenen tot el protagonisme. I és aquí on , amb tan sols dues novel·les, rau el tret diferencial que defineix la literatura d’aquesta olotina que conrea la novel·la de gènere negre impregnada d’una forta protesta o queixa social. En conseqüència, augurem llarga vida a l’Adriana amb noves i magnífiques històries com la que trobem a Aquí mano jo, la qual sap molt bé com remoure estómacs i consciències alienes.

 

Comparteix
Anterior“Los pescadores”, Hans Kirk
Següent“Gate”, Takumi Yanai
Vigatà d’adopció però hilarienc (vaja, de Sant Hilari de Sacalm) de soca-arrel. Investigador de noves teràpies avançades contra les malalties cardiovasculars al Campus Can Ruti de Badalona, estimo també el bon cinema i la literatura. Vaja, un altre dels molts apassionats que corren pels patis de butaques, biblioteques o llibreries d’arreu. Entre hores també m’agrada passar el temps fent critiques (sempre constructives!) de molt del material què visiono i llegeixo, a més de fer divulgació científica de forma més que amateur. De moment, doncs, i que us pugui interessar, això és tot. Salut i llarga vida a tota les formes de cultura que es fan i es desfan!