Abrefácil? I un be negre! (Part II)

1574

Sant tornem-hi, que no ha estat res! Aquest cop parlarem de més abrefáciles, ves. Valgui la redundància, és un tema fàcil. Però és que segueixen sent d’aquelles murgues diàries que més val tenir en compte abans de començar el dia. Si vols tenir un jorn d’aquells dels que podríem dir-ne rodons, no enxampis cap abrefácil, que et llevarà la camisa.

Sense més preàmbuls, aquí tenim tot un reguitzell de més envasos que bé podrien obrir-se de grat, però que decideixen complicar-se -i complicar-te- l’existència. I Sant tornem-hi, patró dels frustrats!

Tots l’hem vist, tots l’hem tingut entre les mans i pràcticament tothom en té un cartró a casa. Aquest cop són els cartrons de làctics i poca-soltes que intenten assemblar-s’hi, com els sucs de fruites i els liquats vegetals. Hi ha quatre paios estranys i rocambolescos com un servidor que no beuen mai llet, però que sempre tenen a punt el cartró de soja a la nevera. Per tant, també hi ha frustració per la part que ens toca. També hi ha caldos en cartró, però acostumen a ser tan dolents que no cal ni esmentar-los. O tenen la tipografia en Comic Sans, el malson dels dissenyadors.

tetrabrickDe cartrons de llet, n’hi ha de diversos tipus, diferents maneres d’esquitxar-te i tocar el voraviu. D’una banda, hi ha la varietat enormement estesa del brik amb anella, com si es tractés d’una bèl·lica granada. Una estrebada i au! Obert. O així seria si les faules fossin vertaderes. La realitat és que el senyor abrefácil decideix hipotecar-se amb el cartró i no separar-se’n, de manera que hom estreba més fort del que toca… i xop com un ànec. Guardeu-vos d’obrir un tetrabrik d’aquests que contingui suc de tomàquet! Si és que caiem com mosques.

Una altra varietat no menys odiosa dels cartrons de llet és el que funciona amb rosca. “Aquest no m’esquitxarà”, que pensem. I ara! No ho fa. Però aquest és el més difícil d’obrir perquè, d’entrada, es necessita la força d’un aixecador de pedres basc per fer girar la remaleïda rosca. I quan ens pensem, infeliços, que hem vençut la batalla i la rosca gira com un polític entre hemicicle i empresa, descobrim que simplement gira perquè no s’ha clavat la forca al cartró i, per tant, no l’ha foradat. El pitjor de tot és que, ara que gira en va, no hi haurà manera d’obrir aquest brik. A excepció que empreu un ganivet, que ja veureu que també us acabeu esquitxant.

Però espereu, que no hem acabat. També tenim la llengüeta d’alumini, molt maca ella. Com algú massa refistolat, ves. Sembla interessant per fora, i després tot acaba com el rosari de l’Aurora. La llengüeta està enganxada de veres al cartró, i se suposa que, tot tibant, el cartró s’arrenca. La meitat de les vegades. Què dic jo, la meitat! Encara menys. Sovint ens trobem que la llengüeta es queda travada una estona abans de cobrar vida pròpia i establir-se plàcidament entre els nostres dits. Quina amant més traïdora: abandona el cartró al primer intent! Cal usar ganivet de nou, amb els seus conseqüents perills. I en el cas que la llengüeta funcioni bé, evidentment, també esquitxa el contingut del recipient. Mecasum el Sant Cristo!

Perdoneu, però és que m’encenc cada cop més parlant d’aquestes trifulgues. Aquest últim tetrabrik, a més a més, sempre m’ha molestat força. Es tracta del cartró amb una llengüeta… de cartró! Aquella triangular, que és part de la forma del tetrabrik i penja per un costat. No tots tenim els dits de la mida d’una llonganissa de Vic, reis! Qui carai vol obrir un tetrabrik a mans nues? Aquest és el més barroer de tots els abrefácil, i també el que escatxiga i decep més. A part de recordar-nos que som uns nyicris, acabem havent d’utilitzar tisores o ganivet… I què? Doncs que si no vigilem ens esquitxem de nou!

No era més fàcil vendre la llet en lleteres de vidre, com abans?!

Odiòmetre: 9/10

Mireu, podríem dir exactament el mateix que en l’últim article. Que si et fumen l’humor enlaire, que si t’aixafen la guitarra, t’aigualeixen el vi i toquen els nabius, però és que encara faríem curt. I més quan ja comença el temps plujós i et passes el dia entre corredisses per la pluja; arribes de pressa a casa, per no perdre el costum; i també d’una revolada intentes obrir el paquet que conté el dinar, o el berenar, o el que sigui. I l’abrefácil és allà, mesquí i maquiavèlic, esperant el seu torn, el seu minut de glòria, per fúmer-te enlaire el bon humor que duies. Res, res. És una qüestió molt odiable.

 

Comparteix
AnteriorAgatha Christie i Hércules Poirot ressusciten aquest dijous
SegüentLa novel·la criminal. Un retrat social
Multitasking i home comodí fins a la medul·la. Periodista seriós a www.destil.cat, periodista de magazín a TV Ripollès, corrector primmirat, humorista, imitador, verbívor, devorador de narratives escrites, audiovisuals i videojocs. I ei! ara m'han fitxat a L'Escriba i tot.