La millor pel·lícula d’animació de l’any. I ja està. Següent crítica. No, vejam, m’explicaré una mica més, però per si no s’ha apreciat bé, Wildwood és una autèntica meravella del cinema d’animació (i potser del cinema en general), i ningú se l’hauria de perdre. Excepte els més menuts, perquè la pel·lícula és «de dibuixos», però NO és per a nens. Hi ha traumes, processos de dol, traicions familiars, batalles i escenes de guerra dignes de la trilogia de Lord of the Rings, i no només per l’espectacularitat, que també, sinó pel mateix tipus de violència explíita: sang visible, caps rodant, massacres amb catapultes i pluges de fletxes, etc. Està qualificada PG-13, i no ens enganyem, és producte de l’estudi Laika, que ens ha regalat obres d’animació tan poc infantils com Los Mundos de Coraline, Paranorman o Kubo y las dos cuerdas mágicas.

Però, de què va Wildwood? Primer de tot, adapta la novel·la homònima de Colin Meloy, la primera d’una trilogia catalogada dins el gènere de fantasia juvenil, on seguirem a la nostra protagonista, una adolescent a qui una bandada de corbs li segresta el germà petit davant dels seus ulls i el porta volant a un bosc màgic als afores de la ciutat, un territori prohibit on viuen animals antropomòrfics en una societat enmig d’una incipient guerra civil perpetrada per una governadora que resultarà ser qui ha manat segrestar el nen. En aquesta odissea, la noia anirà acompanyada d’un noi de l’institut bastant friki i amb escasses habilitats socials. Però el que sembla una història bastant simple i per a tots els públics, com una mena de Dentro del laberinto però en un bosc màgic, aviat esdevé una odissea entre política i ecològica amb personatges marcats pel dolor, la pèrdua i una ambició desmesurada que desembocarà en una guerra provocada per reflexions filosòfiques més que qüestiobales.

L’animació és esplèndida. Millor dit, és èpica. I no perquè la pel·lícula tingui moments èpics, o la narrativa segueixi la senda del monomite, o viatge de l’heroi (que també). És que tot el procés d’animació és èpic en si mateix. Estem parlant d’una pel·lícula de 140 minuts de duració, animada pel procés d’stop-motion a 24 fotografies per segon. Això converteix Wildwood, ja d’entrada, en el film d’animació artesanal més llarg de la història del cinema. Però és que a més, el nivell de detall de les animacions, expressions facials, moviments i travellings de càmera en seqüències d’acció, disseny de producció, fotografia… tot està fet amb tanta excel·lència, que t’has d’estar convencent contínuament que no estàs veient una pel·lícula CGI, sinó una pel·lícula en què  els escenaris són maquetes i els personatges, titelles.

De fet, gràcies en part al making off que es pot veure durant els crèdits finals, però sobretot, amb un encounter que va organitzar el festival amb l’animador de Laika Studios, Guillem Ignasi Bauzà Cabot, sabem que per exemple, efectes com el foc o com la boira són 100% digitals en busca del realisme, però tota la resta és stop-motion artesanal fet a mà, fotograma a fotograma. Tot i això, hi ha certs trucs de producció que han ajudat a oferir un producte sense igual. Primer, totes les animacions facials de tots els personatges són cares impreses en 3D després de ser modelades digitalment en totes les expressions necessàries. I amb l’aigua van fer el mateix: cada fotograma d’aigua en moviment és una impressió en 3D independent. Segon, que els titelles tenien «músculs», es a dir, material extensible que s’estirava i es contreia amb el moviment, de manera que creaven arrugues naturals tant a la «pell» com a la roba que portessin els titelles. I tercer, les grans escenes èpiques de batalles amb centenars de personatges i extensions de terreny gegantines són 100% reals, però només les que estan en primer o segon pla en algun dels fotogrames de la seqüència, ja que els centenars de soldats que lluiten de fons o els centenars d’ocells que volen i s’ataquen entre ells, són digitals, però no pas CGI, sinó que van fotografiar les maquetes reals que tenien en les posicions que necessitaven i van construir models 3D digitals basats en aquelles digitalitzacions per animar-los. En resum: una autèntica barbaritat tècnica i de paciència per aconseguir uns resultats superlatius.

Encounter amb Guillem Ignasi Bauzà Cabot, animador de Laika Studios, al Festival de Sitges 2026; (c) Marc Musquera
Però tot i que el procés d’animació és una odissea que mereixeria tots els premis per si sol, hem de remarcar que Wildwood presenta certes característiques tan o més interessants en la forma com en el fons. Estem parlant d’una història que no és per a tots els públics, però igualment volem fer èmfasi en els dos personatges principals: la noia adolescent (protagonista) i la governadora (antagonista), perquè és molt probable que marquin un abans i un després en el desenvolupament de personatges, sobretot la governadora. Tenim una protagonista adolescent que a l’inici de la pel·lícula no creu en la màgia ni en el bonisme de la societat; és massa honesta pels cànons normatius d’amabilitat i té un punt marcadament egoista. No seria la típica heroïna entranyable d’un conte de fades, això està clar. Doncs bé, quan acaba la història, el seu arc dramàtic ha evolucionat gràcies al fet que ha pogut sanar certs aspectes de la seva vida, sobretot la seva relació amb la seva família i el món gràcies a l’experiència viscuda, però no es converteix de la nit al dia en algú dolç i afectuós, sinó que segueix sent socialment limitada, segueix sense suportar l’amabilitat forçada, i segueix sent aspra. I és important que un film així remarqui que no tot aspecte «poc amable» de la teva persona és objecte de millora per art de màgia (mai millor dit!). Però l’antagonista, la governadora… WOW! Això sí és un personatge dolent amb majúscules. Sí, la seva maldat és producte d’una tragèdia personal terrible que ningú hauria de viure i ella la viu no un, sinó dos cops, reforçada a més per estar marcada socialment i enviada a l’ostracisme per jugar amb poders prohibits. Però lluny de ser una víctima de les seves circumstàncies incapaç de processar el dolor i engolida per un dol etern, és plenament conscient de la seva situació, l’accepta com una energia motivacional purament negativa, i decideix que la seva tristor desemboqui en una ira que provoca, fins i tot una guerra. Si ella no pot ser feliç, ningú ho serà, i serà ella qui se n’encarregui personalment. Realment, si la governadora fos un personatge de Star Wars, l’emperador Sith li tindria por.
Anterior‘Yesteryear’, Caro Claire Burke
SegüentCrítica i encounter de ‘Hope’, de Na Hong-Jin. Festival de Sitges 2026
Marc Musquera
Informàtic de professió, guionista de formació, cinèfil per afició, i melòman per obsessió. Quan no està inventant històries per possibles pel·lícules, sèries o videojocs, gaudeix tant com pot de les què altres amb més empenta duen a terme, sobretot si provenen del continent asiàtic. La seva passió per la música i les bandes sonores arriba des que feia primària quan, amb cintes de cassette, grabava les cançons dels videojocs que jugava o els títols de crèdit de les pel·lícules que més l’impactaven. Des que es va graduar consumeix festivals de cinema de tot Catalunya (en especial el de Sitges) com si no hi hagués un demà, i intenta forjar-se un camí en el món multimèdia independent intentant escriure i desenvolupar els seus propis projectes. I tot això sent pèl-roig.