Abans de començar aquesta ressenya heu de saber que la Sílvia Plana és una molt bona amiga. A més, vaig tenir el privilegi de presentar-li el llibre. Així doncs, podeu pensar, i amb tot el dret, que aquesta potser no serà una ressenya objectiva. O sí? Perquè amistat a banda, la Sílvia escriu molt bé i és de rebut dir que ha escrit un bon llibre. Vinc amb simpatia de sèrie, és cert, però també vinc amb arguments sòlids.
Les llavors eternes ens presenta una alerta sobtada, tres germans sols en una casa rural i un confinament que trenquen per tornar a Barcelona i anar a buscar els seus pares. A partir d’aquesta premissa inquietant, es desplega una història que combina la tensió d’una distopia amb la tendresa i la vulnerabilitat de la infantesa, juntament amb la màgia i el terror que provoca el bosc i una natura de la qual han estat privats, desconnectats. A la ciutat, s’adonaran que alguna cosa no rutlla i que el món és en realitat un lloc hostil en què una acció tan simple com menjar té una gran càrrega política.
Un dels elements més destacats d’aquesta història és el contrast entre la ciutat i el món rural, que, lluny de ser idíl·lic, esdevé un espai d’ambivalència: acollidor i fructífer, però inquietant al mateix temps. Entre boscos, masies i camins ombrívols, els protagonistes troben figures enigmàtiques, gairebé mitològiques, que els despertaran pors, no sabem si reals o imaginades, juntament amb personatges que els ajudaran a assolir el seu objectiu i que els ensenyaran a connectar amb aquell coneixement ancestral que desconeixen.
El tractament de la llengua és un altre dels punts forts de la literatura de la Sílvia, ja que hi ha personatges, com en Joan, que parlen d’una forma molt nostrada, tot i que moltes vegades incorrecta. Al final, tal com ella mateixa diu, la voluntat de corregir, depurar i homogeneïtzar la llengua ens porta, com a societat, a la pobresa lingüística d’una llengua ja prou maltractada. Per altra banda, tot i ser una novel·la juvenil, no ha volgut caure en l’error d’utilitzar paraules pròpies de la gerga adolescent, un llenguatge que evoluciona i caduca molt ràpid, ja que està en constant evolució. A més, defensa que tot i no entendre totes les paraules, de ben segur que tothom pot seguir el fil sense haver-se d’aturar a obrir el diccionari.
Per si això fos poc, la novel·la culmina amb un final obert que no resol el gran conflicte exterior, però sí el trajecte íntim dels protagonistes. Han aconseguit el seu objectiu, han crescut i han descobert alguna cosa que els canviarà per sempre. El món en el que viuen continua trontollant, però com evoluciona és quelcom que hauran d’imaginar els lectors.
Les llavors eternes és, en definitiva, una lectura que combina aventura, misteri i conflicte polític, tot amanit amb petites dosis de tensió que us tindran enganxats al llibre. Una obra ideal tant per a joves lectors com per a adults que busquin una distopia amb una protagonista valenta i una forta connexió amb la natura i el coneixement ancestral.
Agradarà a…
A qui busqui una novel·la de capítols curts, amb una barreja de gèneres.
No agradarà a…
A qui busqui respostes al conflicte polític que s’hi planteja.
