Aquest estiu crec que per primera vegada a la meva vida ha abandonat una sala de cinema. De fet, no ho recordo del cert, però diria que malgrat moltes temptacions no havia marxat mai del cinema a mitja pel·lícula. Vaig aguantar 50 minuts, d’un total de 109 que dura la tortura que em va semblar Materialistas, la segona pel·lícula de Celine Song després de l’exitosa Vidas pasadas. Tal com he llegit a altres articles, la pel·lícula arriba amb la voluntat de consolidar la seva veu com a cineasta capaç d’articular històries intimistes amb un rerefons social i per tornar a donar prestigi al gènere romàntic. Però, per a mi, el resultat és molt decebedor. La directora es proposa explorar el paper del diner i l’estatus econòmic dins de les relacions amoroses, però en lloc d’oferir una reflexió complexa i matisada, acaba dibuixant un relat fred, distant i, en molts moments, incòmode per les seves implicacions sexistes i classistes.
L’estètica visual del film és coherent amb el to del guió: càmeres estàtiques, enquadraments calculats i una paleta de colors neutra que transmet més sensació de despersonalització que no pas d’intimitat. Song sembla obsessionada a subratllar que l’amor i les relacions són processos racionals, gairebé contractes, i construeix la posada en escena com si fos una oficina o un despatx més que no pas un espai emocional. Aquesta fredor, que podria haver resultat estimulant si hagués servit per contrastar amb moments d’autenticitat, només contribueix a allunyar l’espectador d’uns personatges que mai no aconsegueixen respirar plenament.
El guió és, de fet, el gran escull de Materialistas. Els diàlegs estan carregats de metàfores numèriques, de comparacions econòmiques i d’una retòrica pseudoanalítica que transforma cada escena en un debat sobre capital i valors de mercat. Si bé la intenció és denunciar la mercantilització de l’amor, el mecanisme s’esgota aviat i acaba reforçant allò que aparentment volia criticar: els personatges no parlen com a éssers humans sinó com a portaveus d’idees. En conseqüència, l’empatia queda anul·lada i el triangle amorós es redueix a una equació impossible, més propera a un assaig sociològic que a un relat emocional.
En aquest context, apareix un classisme preocupant. El film construeix el tòpic de l’home pobre com a representant de l’amor veritable, lliure de corrupció material, i situa la dona davant la disjuntiva de triar entre aquest ideal romàntic i la seguretat econòmica d’una altra relació. Aquesta manera de plantejar el conflicte sembla ignorar les desigualtats reals i estructurals que pesen sobre les dones i redueix la seva llibertat sentimental a una qüestió de si “poden permetre’s” estimar sense diners. El missatge, encara que disfressat de crítica, perpetua la idea que el veritable amor consisteix a acceptar la precarietat masculina i assumir el risc de la inestabilitat material com a prova de compromís.
El sexisme, en canvi, es cola d’una manera més subtil però persistent. Els homes del film poden ser immadurs, inestables, insegurs o directament irresponsables, i encara així són retratats amb una mena de tendresa que els fa atractius en la seva vulnerabilitat. Les dones, en canvi, són contínuament sotmeses a l’escrutini: se les jutja per calcular massa, per dubtar, per prioritzar la seguretat abans que la passió. El doble estàndard és evident: allò que en ells és romantitzat com a “fràgil” o “autèntic”, en elles es condemna com a “materialista” o “fred”. Això converteix Materialistas en una obra que, crec que sense proposar-s’ho, reprodueix les mateixes dinàmiques patriarcals que hauria d’haver qüestionat.
El cert és que no he acabat la pel·lícula i, per tant, aquesta crítica pot ser parcial. Ara bé, si he aconseguit aprendre a deixar un llibre que amb més de 80 pàgines no m’ha agradat també em veig amb cor de deixar una pel·lícula que amb més de 50 minuts em sembla superficial, sexista i classista. Si algú ha vist el final, segurament podrà dir-me que la noia acaba amb el personatge sense diners, però amb amor vertader. Vaig gaire desencaminada?
