Després d’un final de temporada apoteòsic, els fans de Joc de Trons no ens volíem perdre la Game of Trhones Touring Exhibition, o el que és el mateix, l’exposició de Joc de Trons, la qual inicia el seu recorregut a la ciutat comtal. Les expectatives eren molt altes i, tot i que l’exposició té punts forts, també hi ha mancances i febleses que desmilloren l’experiència.
A favor haig de dir que és una oportunitat única per veure l’atretzo de la sèrie. Així doncs, s’hi poden trobar les armes que han brandat Arya Stark o Jon Snow i els arcs i fletxes salvatges dels habitants de més enllà del mur. També destaquen elements com la mà d’or de Jamie Lannister, els ous de drac de Daenerys Targaryen, les pedres que posen als ulls als difunts més destacats de la sèrie o l’exuberant collaret de Melisandre.
Un altre element atractiu i destacat és l’exposició del vestuari original que ha abillat els personatges més destacats, un aspecte molt cuidat pels productors i mereixedor de premis i lloances tant de fans com de crítics i especialistes. Em va encantar i alhora sorprendre el nivell de detall amb què estan confeccionats els vestits. Hi podreu veure els magnífics vestits que els personatges llueixen al casament entre Margaery Tyrrell i Joffrey Lannister, les famoses capes de pèl d’IKEA que porten els membres de la “Guardia de la noche” i les armadures de cuir dels “Inmaculados” entre molts altres. Un altre gran element és un gran crani de drac i una figura a mida real del Rey de noche.
Una de les meves parts preferides és la sala que emula la Casa de Blanco y Negro, decorada amb una reproducció de la Sala de los Rostros, on els visitants poden veure les prestatgeries en què es guarden els rostres que utilitza Arya Stark per ser “una chica sin nombre”. La gràcia de la sala està en què hi ha unes tauletes que fan una foto del teu rostre i el reprodueixen a les prestatgeries, de manera que la teva cara es troba entre els rostres projectats.
Malauradament, i tot i que hi ha arguments a favor de l’exposició, per a mi pesen més els dolents.
En primer lloc, l’exposició es fa massa curta i els 1.000 m2 semblen menys, de manera que el recorregut es fa curt i deixa l’espectador amb ganes de veure més.
En segon lloc, l’audioguia (que val un pastón) no és gaire reveladora i no explica res que l’espectador no hagi imaginat ja o no hagi pogut veure a un vídeo a Youtube. La gràcia hauria estat en poder sentir les impressions dels actors i actrius en portar aquell vestit, en aquella escena concreta, la seva relació amb aquell objecte, etc. També haig de dir que hi ha pocs àudios i que no tots els objectes vénen acompanyats d’una explicació.
Una altra decepció és el tron, perquè si hi aneu amb la il·lusió o l’esperança de seure al “Trono de Hierro” i fer-vos una foto que passi als annals de la vostra vida, aneu molt equivocats. El “Trono de Hierro” hi és i fotos us en podreu fer, però a preu d’or, perquè la foto la fan pagar. Sí, sí, com ho sentiu…
Un altre punt a criticar, tot i que ja ho he deixat caure en paràgrafs anteriors, és el preu. Pagar 25 euros per una entrada a una exhibició que es fa curta i que deixa un regust amarg i una audioguia que deixa molt que desitjar i no val la pena agafar i 15 euros més per una foto al tron és un “saca-pasta”. Imagineu la meva cara en fer números…
Tot plegat i sospesant la part positiva i la part negativa de l’exposició, crec que no n’hi ha per tant i que es pot sobreviure sense veure-la.