Quan parlem de llibres tenim tendència a parlar de novetats, de llibres moderns o relativament recents, però hi ha llibres “antics” amb contingut molt actual i que poden ser igualment atractius. Són el que anomenem llibres clàssics. I què és un clàssic? És aquell llibre que aconsegueix superar la barrera del temps i de l’espai i que és capaç d’encisar lectors de totes les èpoques.
Al llarg de la història de la literatura hi ha moltes obres considerades clàssiques. Jo avui he volgut anar al passat més remot: als clàssics grecoromans; aquelles obres abans de crist que més de dos mil anys després els llegim i ens encanten i que han inspirat artistes de totes les disciplines i de totes les èpoques.
Així doncs, fora prejudicis. Oblidem en quina època van ser escrites i llancem-nos a la lectura d’aquestes obres amb la ment oberta:
L’Odissea, Homer
L’Odissea és una de les obres més antigues que coneixem. Els estudiosos la situen al s VIII aC i s’atribueix al poeta grec Homer. És un dels pilars fonamentals de la cultura occidental i ha influït en escriptors de totes les èpoques. Es pot dir que és el tret de sortida de la literatura occidental.
L’Odissea explica la història d’Odisseu, també conegut com Ulisses, un heroi que sobreviu al final de la Guerra de Troia i que s’embarca en el camí de tornada a casa, a Ítaca. El camí no serà un camí de roses i trobarà entrebancs de tota mena: monstres marins, encanteris, naufragis, bruixes, sirenes… Una història d’aventures com poques. A més d’això, coneixerem quin és l’estat de la qüestió al seu regne, a Ítaca, on hi ha la seva esposa (Penèlope) i seu fill (Telèmac).
Hi ha moltes edicions de l’Odissea i moltes traduccions. Per a mi, la millor és la de Carles Riba, però s’ha de tenir el diccionari de català al costat. Per a una lectura més senzilla, recomano la de La Magrana amb traducció de Joan Alberich. En castellà, fa poc Blackie Books va editar-la de nou dins la seva col·lecció “Clásicos Liberados”.
Lisístrata, Aristòfanes
Lisístrata és una comèdia d’Aristòfanes que té com a protagonistes les dones gregues. Resulta que Grècia està en guerra i les dones ja n’estan fartes. Els seus marits no hi són mai, se’ls moren els fills… Lisístrata, que és molt intel·ligent, ordeix un pla per acabar amb la guerra amb els mitjans al seu abast: deixar de tenir relacions sexuals amb els seus marits. Al principi tot va molt bé, però arriba un moment que les dones busquen qualsevol excusa per escapar-se. Una obra que posa de relleu el plaer femení i l’astúcia de les dones, i que demostra que més de 2000 anys després els humans riem de les mateixes coses.
De Lisístrata, una de les millors edicions que trobarem és la de l’editorial Adesiara, amb traducció de Cristián Carandell.
Les Metamorfosis, Ovidi
És una obra en què s’hi recullen tot de mites i històries que van des de la creació del món fins a divinització de Cèsar. El punt en comú i l’element de transició entre un mite i un altre és una metamorfosi, una transformació d’un personatge. La manera que té Ovidi de narrar-nos aquests mites és bellíssima. A alguns oients potser els sonaran mites com el de Dafne, Orfeu i Eurídice, Faetont, Deucalió i Pirra, Dèdal i Ícar… Per altra banda és una obra que ha influït molt en la pintura, especialment del renaixement.
Una edició recent (i molt bé de preu!) és la de Sembra llibres, amb traducció de Xavier Mata i il·lustracions d’Aitana Carrasco.
Heroides, Ovidi
En aquesta obra Ovidi es posa en la ment de les dones i el que fa és escriure una sèrie de cartes fictícies. Les autores representa que són dones la mitologia que es dirigeixen als seus amants. Per exemple trobem la carta de Penèlope a Odisseu. La carta de Dido a Enees… Un exercici d’estil i de domini del jo literari molt grans en què l’autor demostra un gran coneixement de la ment humana i un gran domini de l’expressió dels sentiments. Sens dubte una obra molt atípica i fora del que era habitual en aquella època.
Hi ha una edició recent de preciosa d’Univers amb traducció d’Ariadna Beltrán del Río i amb il·lustracions de Paula Bonet.
Èdip Rei, Sòfocles
És la tragèdia de les tragèdies. L’obra comença amb una pesta que està devastant la ciutat de Tebes. El rei, Èdip, demana a un endeví que li digui què han de fer per frenar la pesta. Aquest li respon que han de trobar l’assassí de Laios, l’antic rei.
Al llarg de l’obra descobrireu a l’hora que ho fa Èdip, que és fill de Laios i Iocasta, els reis de Tebes. Poc abans que Laios i Iocasta es casessin, l’oracle de Delfos els va dir que el fill que tinguessin esdevindria l’assassí del seu pare i l’espòs de la seva mare. Laios va tenir por i, quan va néixer Èdip, va encarregar a un dels seus súbdits que el matés, però aquesta persona no va complir l’ordre de matar Èdip, sinó que el va lligar pels peus a un arbre. Per allà va passar Forbas, un pastor del rei de Corint, que va sentir els grans laments i el plor del nadó i el va recollir i lliurar als reis de Corint (Pòlib i Mèrope).
Èdip va créixer sota la cura dels reis de Corint. Durant unes noces, un borratxo li va etzibar que Pòlib i Mèrope no eren els seus veritables pares. Després del que havia sentit i turmentat pels dubtes, Èdip va preguntar a la seva mare si era adoptiu o no, però Mèrope, mentint, va dir-li que ella era la seva autèntica mare. Èdip, no obstant això, no estava content amb les respostes de Mèrope i va acudir a l’oracle de Delfos, qui li va pronosticar que mataria el seu pare i es casaria amb la seva mare. En escoltar aquestes paraules, Èdip va prometre no tornar mai més a Corint. Pel camí matarà un home, Laios. Més endavant alliberarà el regne de Tebes d’un monstre l’Esfinx i li oferiran ser el rei de la contrada i casar-se amb la reina vídua, que és Iocasta. Així doncs, al final Èdip coneix tota la veritat i s’arrencaels ulls per no veure tot el que ha fet i abandona la ciutat.
Recomano l’edició de la Bernat Metge amb traducció d’Enric Iborra o la de La Magrana amb traducció de Joan Castellanos.
