Sí, ja ho sé. Porteu massa temps esperant el Vol. 2 d’aquell article que fa vora 450 anys vaig fer sobre els millors finals de pel·lícula The end vol.1 on el meu humil, esbiaixat i sovint malaltís criteri va considerar que eren dignes d’entrar en aquella llista tan exclusiva. Recordeu que a continuació no trobareu els finals o les pel·lícules que solen sortir a la majoria de llistes que hagueu visitat, o potser sí, no ho sé. De totes maneres, el que sí us puc assegurar és que la manera en què els directors van concloure aquests treballs, no us deixaran indiferents, i si teniu l’oportunitat de recuperar aquestes pel·lícules, veureu que no us decebran.
Doncs va, deixem-nos de discursets insubstancials i passem a repassar quins són aquests finals que tant m’han impactat.
THELMA I LOUISE, (1991) Riddley Scott
Riddley Scott ens regalava aquest clàssic que mil i una vegades hem vist als nostres televisors o a les pantalles de cine en el seu moment. Aquella escapada de cap de setmana de Thelma Dickinson i Louise Sawyer per alliberar-se de les seves rutines diàries acaba esdevenint un viatge dramàtic, punyent i tràgic amb un final que serveix com a metàfora de l’alliberament definitiu de les dues protagonistes. Una de les millors pel·lícules de Ridley Scott, i en la meva opinió, un dels finals més èpics de la història del cinema.
THE USUAL SUSPECTS, (1995) Bryan Singer
Qui no recorda aquella tassa de cafè caient al terra de la comissaria mentre l’inspector, per fi, descobreix la veritable identitat de Keyser Söze. Una escena final que encara ara em fa posar els pels de punta. Perquè el millor truc realitzat pel diable, va ser convèncer al món que no existia.
AMERICAN HISTORY X (1998) Tony Kaye
Magnífic debut a la gran pantalla de Tony Kaye amb aquest cru i descarnat retrat del moviment neonazi als Estats Units. Tot el conjunt funciona a la perfecció i els dos protagonistes de la història estan esplèndids en les seves actuacions. Però sobretot, em quedo amb un dels finals més durs i cruels que he vist en molt de temps. La cara de Daniel Vinyard (Edward Furlong) en girar-se i veure que l’estan apuntant amb una pistola, el primer pla de l’assassí amb la cara tacada de sang després de disparar, el crit de Derek (Edward Norton) ressonant per tot l’institut en veure el seu germà mort. Però sobretot, les seves últimes paraules mentre sosté en braços el cadàver d’en Daniel: “Que he fet?”, adonant-se així, que tot aquell fatídic desenllaç tan sols era la conseqüència del monstre que ell havia creat. I tot plegat acompanyat pel tema “Benedictus” que sobrevola aquests últims minuts com a presagi d’un final tràgic. Renoi, encara se’m posen els pels de punta.
IL BUONO, IL BRUTTO, IL CATTIVO (1966) Sergio Leone
De veritat cal que digui res sobre aquest final? Més valdria que parés d’escriure i que jutgéssiu vosaltres mateixos. Només cal dir quatre noms: Elli Wallach, Clint Eastwood, Lee Van Cleef i, com no podia ser d’una altra manera, el més gran de tots, Ennio Morricone i el seu tema final “Ill Triello”. Gràcies Sergio.
