He de reconèixer que em feia una mica de mandra Suits perquè pensava “una sèrie d’advocats? Serà más de lo mismo segur”. Tot i així, puc admetre orgullosa que m’equivocava.

La sèrie es basa en la vida de Mike Ross (Patrik J. Addams), un orfe amb una memòria fotogràfica privilegiada que li permet recordar TOT el que veu i que vol ser advocat des del dia que van morir els seus pares. Malgrat aquesta ment privilegiada, a causa de la mala influència del seu amic de la infància, és expulsat de Harvard, de manera que no pot estudiar dret. Així doncs, euè farà per sobreviure? Fer exàmens pels altres i passar marihuana. I és justament així com coneix el brillant Harvey Specter (Gabriel Macht), un advocat de renom, ric, egocèntric i “xulo piscines” que mai ha perdut un sol cas i que justament està buscant un associat. En el moment en què es troba amb en Mike, hi reconeix al seu alter ego i el contracta tot i saber que no és advocat. Amb aquest statu quo és com comença la sèrie on la trama principal es basarà a veure com en Mike i en Gabriel són capaços de resoldre els casos més complicats mantenint ocult el secret d’en Mike.

En Mike sobresortirà per damunt de tots els seus companys que sí que han estudiat a Harvard gràcies a la seva ment privilegiada i el seu morro. A la primera temporada veiem la relació entre els dos genis i ens adonem que tot i que es tracta d’una sèrie d’advocats, no és com les que estem acostumats a veure. En general, la figura de l’advocat és una bona persona que intenta alliberar de la presó l’innocent, o bé és el fiscal que intenta empresonar el violador, lladre o assassí. En aquest cas, els clients del nostre bufet són empreses i gent de molts calers que mou fortunes i interessos. I els advocats, per la seva banda, no són precisament santets, ja que utilitzaran tots els arguments possibles, encara que sovint estiguin al límit de les lleis, per fer guanyar encara més diners als seus defensats.

Al llarg de les temporades podrem conèixer més el passat dels dos protagonistes la qual cosa ens ajudarà a entendre com han arribat on són, un punt molt interessant, perquè penseu que una sèrie que dura 7 temporades (de moment) corre el risc de fer-se pesada i avorrida. Tot i així, Suits aconsegueix que cada temporada enganxi l’espectador amb una trama controvertida i diferent a la temporada anterior però sense perdre el fil principal de l’argument.

En Harvey i en Mike no estan sols, i els altres personatges van agafant pes al llarg de les temporades. És per això que mereixen una menció especial. El millor, per mi, és en Louis Litt, l’antítesi d’en Harvey en tots els aspectes, perquè tot i que pugen junts des de la facultat, així con en Harvey és la imatge del guaperes triumfador, en Louis sempre és el lleig perdedor. Aquest personatge és per mi és un dels més ben aconseguits (tot i no ser, en principi, un dels personatges principals) per tota la seva lluita interna. Durant tota la sèrie, veiem que vol ser com en Harvey però alhora l’odia perquè sempre el ridiculitza. Per altra banda, és bona persona, però no se sap com sempre l’acaba liant i embolicant de tal manera que se li gira tot i tothom en contra. També és maniàtic i llunàtic, però alhora és tendre i com un osset de peluix. En definitiva podem dir que és un gran personatge interpretat per Rick Hoffman que dóna joc a la sèrie i que aporta els punts més còmics.

Pel què fa a personatges femenins tenim a la Donna (Sarah Rafferty), que és la secretària d’en Harvey des de fa 12 anys, la qual cosa fa que tinguin una relació brutal de sobreprotecció, confiança i estima que superaria qualsevol matrimoni. La Donna representa la típica secretària perfecta: guapa, amb una elegància sobrenatural, llesta i extremadament eficient. Ella ho sap tot i és el personatge que s’encarrega de donar humanitat a la sèrie. Constantment veiem com tots els altres protagonistes perden el rumb i actuen de forma poc ètica, però sempre hi ha la Donna al darrere fent-los ser més persones i donant consells sempre encertats.

La Jessica Pearson (Gina Torres) és la cap del bufet. Representa la dona afroamericana que s’ha hagut d’obrir pas en un món d’homes blancs i que té un caràcter dur, lluitador i fred. És la mentora d’en Harvey i farà el que sigui necessari per tirar endavant el seu bufet (que és la seva vida perquè ha renunciat a tot per ell). Al llarg de les temporades, aquest personatge fred i calculador va agafant un aire més humà, però no deixa mai de ser una dona que demostra que ha hagut de treballar molt per ser on és i que no es deixarà trepitjar per ningú.

Finalment, trobem la Rachel Jane (Meghan Markle), la filla d’un gran advocat que no vol formar part del bufet del seu pare on sempre seria “la filla de” i que, per tant, decideix construir el seu futur anant a la competència i a treballar per a la Jessica. La Rachel no és advocada, és passant, però és la millor de tot el bufet i inclús més bona que molts dels advocats llicenciats que hi treballen. I com no podia ser d’altra manera, s’enamora bojament d’en Mike. No ens equivoquem, no és la típica relació de pel·lícula perfecta, i fins i tot diria que per mi és una de les millors parelles representades a la televisió, perquè discuteixen però ho fan com qualsevol de nosaltres i resolen els problemes de forma natural i sense crear els típics embolics causats per la falta de comunicació que acaben provocant una sensació d’ansietat que fa que acabis cridant a la tele “però diga-li d’una vegada home!!!!!” i això és d’agrair. A part de ser la xicota, és l’espurna d’aire dolç que sovint tots els altres protagonistes necessiten.

Concloent, us recomano amb els ulls tancats que us mireu aquesta sèrie. Són capítols relativament curts (d’uns 40 minuts) que enganxen, i que, tot i tenir els seus punts americans, ens permet veure una cara diferent de l’advocacia. A més, està interpretada per uns personatges genials que a cada capítol tens més ganes de conèixer.

Comparteix
AnteriorBateig cinèfil al Sitges Film Festival
SegüentA silent voice, una veu silenciada però prou alta
Lídia Colldelram i Oriol Casellas
Som la Lídia i l'Oriol, una parella que ronda la trentena i que, fastiguejats de la programació nefasta de la televisió, vam començar a mirar sèries compulsivament. A L'escriba col·laborem donant la nostra opinió (totalment subjectiva) d'aquelles sèries que anem mirant. En el nostre espai intentarem recomanar aquelles que més ens agraden així com criticar les que ens han decebut (Ep! Sempre sense intenció d'ofendre a ningú). Esperem que us serveixin les nostres recensions i us incitin a mirar-les!

Deixa una resposta: