Dimecres, 26 de setembre de 2018

Em llevo quan en Marc ja ha marxat a veure no sé quina pel·lícula de la Juliette Binoche. Vision, crec que és. Al haver-n’hi dues amb la mateixa actriu les confonc. En fi, quan poso els peus a terra, giro el cap i em fixo en que la Ylenia segueix dormint. Dono les gràcies per haver trobat una companya de fatigues, que em farà costat quan en Marc ens obligui a llevar-nos d’hora. Surto de l’habitació per anar cap al Maria Cristina, on tinc una entrevista programada a un quart de dotze.

Quan he arribat a lloc m’adono que el carrer on es troba l’hotel és molt més ample del que sembla. L’últim com que hi vaig estar pensava que no en sortiria viu. Ara en canvi l’aire passa per on vol, i es respira aquella calma que transmeten les aigües de l’Urumea. Com que puc entrar per la porta de les estrelles, ho faig. I sí que es tracta d’una porta per a estrelles, ja que només de creuar-la et bombardegen la vista amb articles exclusius de l’hotel. Al costat de l’entrada hi ha col·locat una boutique culinària i d’art on pots anar a gastar-hi tants diners com vulguis. Desafortunadament jo no en tinc d’això. La darrera vegada que vaig mirar el compte tenia per fer una nit de pintxos i borratxera. I la vam fer, per tant, suposo que ara dec estar més pelat que un cap acabat de passar per quimioteràpia. Perdoneu, de vegades em passo de la ralla. Més pelat que un camp en temporada de collita.

Després de l’entrevista amb Olga Cruz és evident que em conec la recepció del Maria Cristina com el palmell de la mà. Tot recte, saluda al de seguretat, ensenya acreditació i demana un cafè mentre esperes que arribi l’entrevistat. Tot apunt. Però Agustín Toscano arriba tard. Segur que m’ha plantat. Aquesta vegada de veritat. Em diuen que tenia dues entrevistes programades abans que no s’han fet. Observo detingudament el caos que hi ha a la sala d’entrevistes, tota plena de càmeres, gent amb micròfons, calbs amb acreditacions, una senyora que entra i surt sense parar… i un noi jove amb una camisa de màniga curta de molts colors diversos. No porta acreditació i és l’únic de la sala que fa pinta d’artista. Serà ell? No recordo haver buscat una foto seva per comprovar-ho. Ho faig. És ell. Demano a les del servei d’entrevistes si em poden fer passar de seguida, ja que tinc prevista una pel·lícula tant bon punt hagi acabat. Em diuen les noies del servei que vol fer l’entrevista a la terrassa. Com que fa una hora que no fumo, accepto ipso facto. Ens presentem i ell demana un cafè amb llet mentre jo em cargolo l’esperada cigarreta. El primer que li demano és com va tot i m’explica que està encantat de ser aquí, que la recepció de la gent ha estat immillorable, i que si per ell fos, s’hi quedaria sempre. Ja havent trencat el gel, decideixo anar a per totes i demanar-li el per què d’aquest títol tan estrambòtic. El Motoarrebatador. Li dic que em té fascinat des del primer dia. Es queda sorprès i me’n relata l’origen. Pel que es veu, el terme prové dels anys noranta, d’un periodista que va utilitzar el terme en un article que parlava de l’increment de la criminalitat a Argentina, on s’havia posat “de moda”tibar les bosses de les senyores des de dalt d’una moto. El director m’explica que va basar la pel·lícula en una experiència familiar. La seva mare va tornar un dia a casa feta un nyap perquè li havien intentat robar la bossa des de la moto, va quedar enganxada i no es podia deslligar, per la qual cosa es va veure arrossegada durant uns quants metres a uns quants quilòmetres per hora. Se’m trenca el cor de sentir-ho.

També m’explica que acaba d’arribar de Japó, on li han proposat fer una pel·lícula arrel de l’estrena d’aquesta última. Allà va tenir tant d’èxit que li van donar un guió perquè seguís fent bona merda. Parlem de política i de la vida en general, fins que se’ns acaba el temps. Hi ha dos periodistes de veritat que s’esperen per fer una entrevista com cal. Li demano que es faci un selfie i se’l fa, alegre i somrient. Ha estat un gran plaer poder parlar amb algú tan original.

Agafo els trastos i me’n vaig corrent cap al Principal, on en Marc i la Ylenia m’han guardat lloc per veure la nova cinta de Spike Lee, Blackkklansman. Fins ara, el millor que hem vist al festival. L’obra és un constant fart de riure, en la qual s’explica una història verídica i a la vegada rocambolesca de com un policia negre s’infiltra en el Ku Klux Klan. Surrealista.

Sortim de la sala motivats i anem a dinar. Després fumem fins que arriba la següent sessió: Ash Is The Purest White, una producció xinesa que ha arribat al festival de pura llet. Sense faltar al respecte, però és així. Generalment la secció de Perles acull pel·lícules ja premiades, d’alguna manera o altra, en altres festivals, i aquesta és la única que no ha obtingut cap mena de premi. Però, ep, que si està aquí deu ser per alguna cosa. La pantalla s’il·lumina i comencem la sessió intrigats. La pel·lícula tracta de com una parella s’adapta als nous temps i als canvis que es produeixen al seu antic barri després d’anar a la presó per un incident molt violent. Dit així sona de puta mare, però a mesura que avança la sessió ens trobem amb un tedi incessant de sons de tambor, converses en un tren sobre ovnis i absolutament res més. La pel·lícula, al meu parer, tenia o té, un màxim de deu minuts de metratge aprofitables. A més, tots els personatges fumen com carreters, fet que dificulta el seu visionat.

Sortim per fer cua immediatament, ja que ens espera una sessió de ciència ficció que promet ser delirant. M’encenc la mitja burilla d’un porro que tenia guardat per aprofitar el temps; la pel·lícula es diu High Life i he de fer honor al seu nom.

La sessió comença en un silenci absolut, que generalment és un bon indicador de l’expectació que en té la gent. Robert Pattinson i Juliette Binoche en són els protagonistes, amb el reforç de Mia Goth, qui, a El Secreto de Marrowbone, em va enamorar. La pel·lícula resulta pertorbadora per moments. Tenint en compte que la última cinta de Claire Denis, on també hi apareixia Juliette Binoche, era una comèdia lleugerament romàntica, resulta estrany veure com ara interpreta una doctora especialista en fertilitat que casualment ha matat els seus fills. Però el que resulta més estrany són els pràcticament cinc minuts de sexe sadomasoquista apassionat que li dedica a una màquina masturbatòria que té un consolador de la mida del negre del Whatsapp. No és broma. Quan acaba la sessió de passió sense límits s’aixeca del poltre del plaer i se’n va, deixant un rastre de sang vaginal al seu pas. No en vull parlar més; n’hem sortit fets un mitjó suat.

En aquest punt de festival, després de tants dies amb el cul clavat a la cadira, és normal que el teu estat d’ànim s’ajusti a les pel·lícules que veus. I en el meu cas, després d’aquestes dues sessions tan denses, crec que tinc ganes de sodomitzar una cabra. No en el sentit literal, evidentment. És com si el meu cap s’hagués habituat a un estat de desestabilització emocional tan fort que qualsevol cosa que digui, o pensi fora del normal quedi en una mena de segon pla, per la qual cosa, qualsevol cosa que digui o faci fora del normal serà vist per mi com un acte racional, fins i tot heroic. Ergo, vaig a sodomitzar una cabra abans d’entrar en contacte amb aquelles mantes aspres de la pensió.

Dijous, 27 de setembre de 2018

Ens despertem de mal humor, òbviament sense haver sodomitzat cap cabra. Seria difícil trobar-ne alguna tan a la vora de la civilització moderna. Esmorzem i anem cap al Kursaal, on ens espera la roda de premsa de High Life, la causant dels meus pensaments impurs. Allà, se suposa que vindrà Robert Pattinson, Juliette Binoche, Mia Goth i Agata Buzek, acompanyats de Claire Denis, la ment rere el projecte. Necessitem informació sobre el que vam veure ahir. Per què la Juliette Binoche semblava tan pertorbada? Per què en Robert Pattinson decidia cuidar una filla que estava destinada a la desgràcia? Per què tothom en aquella pel·lícula està tan trastocat? Són incògnites que necessiten resposta.

De seguida que entrem, la sala està a rebentar. Sembla que tants actors han sigut un bon reclam per a la premsa, o potser estan tan confosos com nosaltres. De seguida que entren s’asseuen, i comencen les preguntes. En rodes de premsa tan curtes, és difícil que tots els actors es puguin esplaiar en les seves opinions, i aquesta no n’és l’excepció. Els actors semblen dispersos: Robert Pattinson parla en veu baixa mentre no para de tocar-se els cabells, Mia Goth no entén les preguntes que li fan, Juliette Binoche es mostra poc receptiva davant la ineptitud de la premsa i Agata Buzek decideix pràcticament no parlar a causa d’un bé diví. La única que sembla que està per la feina és la directora, que de seguida que rep una pregunta que no li agrada, decideix renyar a la persona que li ha formulada per haver dormir durant mitja hora de sessió.

—Si et vas passar la pel·lícula dormint, és normal que no l’hagis entès —diu amb una rialla de ràbia acumulada.

Sortim de la roda de premsa molt més confosos del que hem entrat. Serà tot una estratègia de màrqueting? O és aquesta atmosfera tèrbola que desprèn l’obra de Claire Denis qui actua com un titellaire invisible? Masses incògnites sense resposta. Jo així no puc. No puc de cap manera.

Decidim anar a dinar, amb el cap més girat que un vestit de volants. He de fer migdiada.

Em desperto al voltant de les sis, quan en Marc entra per la porta. La Ylenia ha desaparegut, per tant, entenc que deu haver anat a l’Aquarium. És fanàtica dels peixos. Decidim seguir dormint quan hauríem d’estar informant-vos a cada moment. Però la vida de la premsa és dura, tan dura com les butaques de les sales o les molles dels nostres matalassos.

Sortim a temps per fer un Patxaran i anar a veure El Angel, una pel·lícula de robatoris i gàngsters. De les que agraden a tothom. La cinta tracta de la vida de Carlos Eduardo Robledo Puch, un dels assassins i lladres més infames de la història d’Argentina. Està filmada al més pur estil de Tarantino; bona música i diàlegs magníficament irreverents. Ens encanta, però a mitja hora del final hem de marxar.

El que no us he explicat és que el dia anterior vam haver d’anar a comprar una entrada per veure The Sisters Brothers, ja que els tres passis més sucosos coincidien a la mateixa hora. No crec en les casualitats, i m’ensumo que molta gent va haver de pagar, però la burocràcia és fotuda i en aquests moments prefereixo no alimentar el foc d’una organització segurament disposada a vetar-me l’entrada de per vida per calúmnies i difamació. És a dir, els horaris eren així i no cal discutir-ho més.

Després d’aquest incís, tornem a la història; sortim del Principal i anem cap al Kursaal per veure The Sisters Brothers, un western protagonitzat per Joaquin Phoenix i John C. Reilly. La veritat és que la combinació dels dos actors resulta curiosa i altament efectiva. La diferència de caràcter entre els dos produeix un relat sobre la febre de l’or als Estats Units trepidant. Per no parlar de la participació de Jake Gyllenhaal, que mai sobra enlloc.

Són les dues i pico del matí, i estem baldats. El primer impuls és pujar la barana del pont i saltar, per acabar d’una vegada per totes amb aquesta tortura horària. Seria la mar de fàcil; un peu, l’altre i cap avall. Podríem dormir sense pensar en projeccions ni rodes de premsa, i molt menys en estar asseguts dotze hores al dia.

La vida del cinèfil és complicada, i més quan portes tants Patxarans a sobre.

Deixa una resposta: