Normalment llegeixosobre països que encara no he visitat o ho faig quan sóc allà o també poc temps després de tornar-ne, però De Barcelona al Plata és un llibre que he llegit després d’haver visitat ja quatre vegades l’Argentina i de saber que és un dels llocs on sempre voldré tornar, perquè ja és una mica part de mi. Tot plegat ha fet que la forma d’encarar-me al llibre fos lleugerament diferent.

El llibre original es titula Del Born al Plata, però no l’he trobat i n’he llegit la traducció al castellà que en va fer Xavier Moretper la Biblioteca Grandes Viajeros d’Ediciones B. El llibre porta el subtítol Un viaje a la Argentina de 1910 i m’hasorprès sobretot aquesta trobada de fa tants anys amb un país que aleshores celebrava el centenari de la seva independència. Curiosament, Rusiñol esplanteja molt sovint quin serà l’esdevenir de la jove nació en aquell nou seglei ara nosaltres ja tenim moltes de les respostes.

El viatge de l’autor català dura sis mesos, per tant, no és el viatge d’un turista modern que visita deu dies una ciutat, sinó que hi viu durant prou temps per fer-se una idea de com van les coses tant a la ciutat de Buenos Aires com a la pampa, que també visita. En els primers capítols, que són de la navegació per mar fins a Amèrica, ja descobrim el Rusiñol irònic, divertit i una mica gamberro que coneixem d’altres obres.

Després de les parades de Tenerife i de Río de Janeiro i Santos ja a Amèrica, Santiago Rusiñol desembarca finalment a Buenos Aires i allà es troba amb una ciutat moderna, molt moderna, traçada sobre línies massa rectes pel seu gust, però una ciutat viva i amb moltes coses per descobrir:

“Buenos Aires, como todas las ciudades, además de incontables calles, tiene una que puede denominarse La Calle. En algunas ciudades la llaman la Rambla, en otras el Boulevard y en otras el Paseo o la Terraza. Aquí es la Avenida de Mayo.”(pàg. 68).

A més, de l’Avenida de Mayo, però, Rusiñol dedica un capítol a la calle de la Florida, on tohtom compra i ven les coses més modernes del mercat, i un altre al barri de Palermo, aleshores amb un zoològic que el deixa bocabadat. Però Rusiñol no en té prou amb descriure carrers; el que més l’interessa és el batec de la ciutat, la vida d’un lloc format per emigrants que han marxat de molts llocs del món per viure l’aventura americana. Per això, dedica molt d’espai a parlar de l’obsessió de comprar terrenys, de la veneració que es dona al peso, la moneda del país, i també parla de la vida cultural, sobretot teatral, d’una ciutat que comptava ja aleshores amb grans teatres.

M’he sentit al costat de Rusiñol observant el guirigall de la ciutat que conec i m’ha sorprès que en destaqués la vida agitada i estressada tan diferent de l’europea, molt més tranquil·la. Les coses semblen haver canviat una mica amb tants anys. Rusiñol ironitza també sobre els congressistes, els conferenciants, les comissions i tot el que ha portat la modernitat a la vida argentina.

L’autor barceloní té ganes de fugir de la gran ciutat i per això agafa un tren que l’endinsa enla pampa, que el portarà a Rosario, a navegar pel riu Paraná i fins i tot acaçar yacarés (cocodrils). Tem, però, que la figura del gaucho, aquell home lliure i arrelat a la terra, acabarà desapareixent.

El viejo rancho, la casa de fango, con techos de juncos y pieles de buey, se ha ido borrando lentamente para dejar sitio a los nuevos pobladores que han ido llegando de Europa. El viejo pueblo nómada se ha ido más allá, en busca de nuevos pastos para la manadas de caballos, para dejar sitio a los hombres del arado.” (pàg. 179)

El viatge acaba a les ciutats de Córdoba i de Tucumán i, com em passa a mi cada vegada que viatjo a l’Argentina, l’autor lamenta marxar sense haver vist moltes coses que encara voldria veure. A l’últim capítol, Rusiñol aconsella als catalans emigrar a l’Argentina si a Catalunya no tenen feina, si volen fer diners, si volen viure aventures i fer realitat les fantasies, però en canvi desaconsella el viatge atots aquells massa arrelats a les tradicions, a qui recomana esperar encara cent anys. I si, malgrat tot, decideixen emigrar, els diu que han de tenir clar que no s’han de casar allà “porque si tienes hijos, te saldrán tan argentinos que no se acordarán nunca más de la patria de sus padres”, diu ell.

De Barcelona al Plata és una lectura molt recomanable per tots aquells que vulgueu visitar per primera vegada l’Argentina, pels que vulgueu redescobrir Santiago Rusiñol i també per aquells que, com jo, us preneu un mate ben amargant i compteu el temps que falta per fer-hi encara un altre viatge.

Comparteix
Anterior‘Crónicas de Navidad’, el Nadal arriba a Netflix
SegüentAquest divendres al cinema…
Txell Guitart
Meritxell Guitart Andreu (Sabadell, 1972) és llicenciada en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada i professora de Llengua i Literatura Catalana a La Salle Manlleu. Gran amant dels viatges, és autora del llibre De Vancouver a Whitehorse a través de les Rocalloses i el Passatge Interior d’Alaska (El Toll, 2016) i també dels relats: “Lliçons de quítxua a la Vall Sagrada dels Inques” (Mambo Poa 2, 2010), “El vent del sud: viatge a la Patagònia argentina” (Mambo Poa 3, 2011), “Camí de la misteriosa Alaska” (Mambo Poa 4, 2012) i “Un conte rus” (Cosins llunyans i altres contes, Cossetània 2014). L’any 2016 va ser finalista del premi Núvol de contes amb la narració “Shako Kvareli”. Podeu seguir els seus viatges al blog Bitllet de tornada, al Facebook i a Twitter (@txellguitart).

Deixa una resposta: