L’obra teatral Medea ens mostra el sentit de la lluita, l’abandonament, la venjança i l’amor. Un clàssic grec que aquests dies el podem veure al Teatre Lliure de Montjuïc. Lluís Pasqual i Alberto Conejero ens presenten una història de fa 2.500 anys aplicada a l’actualitat. Un mite d’Eurípides i Sèneca que tracta temes que tenim a sobre la taula: el feminisme, l’estrangeria, els refugiats i les disputes entre civilitzacions.

Medea juga amb els sentiments i les paraules per poder expressar-se. La filla del rei de la Còlquida del Lliure, és una Medea que apel·la al públic, el mira als ulls i hi connecta. Gràcies a la posada en escena d’Alejandro Andújar, l’espectador entra a una habitació, en un món fosc on la il·luminació juga un paper fonamental. La mateixa foscor en la que viu la pròpia protagonista. Un escenari auster i a la vegada contemporani. Una plataforma plana amb una pantalla gegant al fons. Un conjunt d’efectes visuals que reforcen el poder de la interpretació de cadascun dels actors. Però el que impacta més és la cortina de pluja, la tempesta que provoca la furiosa Medea d’Emma Vilarasau. Els crits i les gotes d’aigua t’entren al cos. Se’t posa la pell de gallina i vius amb ella el desesper de perdre l’amor, el dolor de donar-ho tot per Jàson (Roger Coma), i que ell triï a Creüsa, la filla de Creont (Andreu Benito), rei de Corint. Pateixes la por a l’abandonament, la soledat i la indignació. Medea se sent insultada i menyspreada. Per a ella, la llum són la violència i la venjança. “Car una dona és molt temorenca i no gaire valenta per contemplar la lluita i el ferro, però quan és ofesa en el seu llit conjugal, no hi ha altre cor més sanguinari”, afirma la filla d’Eetes.

Tot i que l’espectador ja sap quin és el final tràgic, en aquesta versió comprens perquè la protagonista fa el que fa; li tens empatia, ja que tota ella s’obre al públic i transmet totes les seves emocions, patiments i sacrificis. Vilarasau i Pasqual demostren que podria ser una dona qualsevol, una mare de dos fills i la nostra veïna. Una dona actual que lluita per la seva dignitat. És una dona explosiva i ferida. Per amor a Jàson, per amor als fills i per amor a ella mateixa, Medea es talla les venes i maleeix a la nova esposa del seu marit; però també mata als seus propis fills. Sang de la seva sang. Amb aquest acte obté l’exili que tant temia. Tot i això, el rerefons de Medea és que ella és la cara visible de la dualitat de la humanitat. És el monstre que tots portem a dins, el nostre propi enemic. Però alhora és víctima d’una situació injusta que l’empeny a convertir-se en despietada i cruel.

Lluís Pasqual aconsegueix que durant 60 minuts el pati de butaques visqui en total silenci, en tensió. Aquests dies la sala Fabià Puigserver s’omple d’ira i d’intensitat. Medea és un clàssic que es fa curt i et deixa amb ganes de més. S’obren els llums i encara no pots aturar les llàgrimes que cauen galtes avall. Segueixes en xoc mentre reculls la jaqueta i l’impactant Medea marxa amb tu, perquè una dramatúrgia d’aquestes característiques es fa massa curta i et fa pensar.

L’espectacle estarà en cartellera a Barcelona fins el dissabte 12 de maig.

Deixa una resposta: