Què tal aquest dies al festival?
La veritat és que estic molt emocionada. No m’esperava per res del món la trucada de’n Jose Luís. Ha estat una sorpresa molt gran.

És la primera vegada com a jurat?
Sí, mai se’m hagués acudit que em poguessin trucar a mi, precisament. La veritat és que al ser un jurat petitó, perquè som tres, les coses van genial. Entre els tres ens entenem molt bé i ens organitzem tan bé com podem. Cadascú està al cas de les seves coses, gairebé amb ull clínic, i al final ens acabem complementant perfectament.

Com a jurat, quines coses són les que més et criden l’atenció?
Home, per mi el primordial és el guió. És la base de tot. Sense un bon guió, no hi ha bona pel·lícula, això està clar. De seguida que hi ha algun petit error, t’adones que la pel·lícula comença a fer aigües de forma progressiva. És com una congesta.

Això del guió sembla que s’ha perdut una mica. La fotografia és potser l’àmbit que més tira últimament.
Això depèn una mica de cada producció, realment. Hi ha vegades que realment es busca i es treballa una idea en un guió que no acaba essent el que de bon principi es volia. No és fàcil tenir un bon guió entre mans. És la base de tota la feina, si fluixeja el guió fluixeja tot. Encara que tot té un petit paper. Per exemple el que faig jo, és potser difícil de detectar, sobretot en produccions més estàndards, però de seguida que ens trobem amb pel·lícules d’època, el tema de vestuari i maquillatge juguen un paper importantissim. Has d’anar agafant coses de tot arreu.

Ara que parles de la teva feina, tinc entès que a maquillatge i vestuari actueu també una mica de psicòlegs.
Sí, el que passa sovint és que estem en contacte amb molts actors. I al estar tan a prop es formen vincles de confiança que potser acaba pesant molt durant la producció. Quan faig estar a Un Otoño en Berlín, la directora donava molt crèdit a aquest tipus de detalls. En certa manera ajuden a crear un bon ambient de treball, perquè al cap i a la fi fem això, treballar. Encara que també depèn d’on treballis. Hi ha aquestes grans produccions, com per exemple la de Tomorrwland, on cal dir que m’ho vaig passar molt bé, aquest paper no resulta tan visible, ja que hi ha molta més gent implicada.

I no us sap greu que la vostra feina sigui una cara més aviat poc visible dins les mateixes produccions?
Bé, en el fons és una cosa d’egos. Cadascú és com és i gestiona el seu ego com creu. El que sí és cert és que en una producció hi ha una jerarquia, i la gent que més s’exposa és la que sovint rep més crèdit, o més crítiques. Els actors suporten una pressió brutal, ja que són el fonament de la pel·lícula, llavors la direcció i la fotografia tenen un pes molt més visible pel que fa als ulls de l’espectador. El que ens pertoca és saber on som i amb qui treballem, i adaptar-nos a aquesta jerarquia, que és necessària, perquè si no hi fos, ens acabaríem tirant els plats pel cap.

Canviant de tema, us heu trobat mai que algun actor no estigui d’acord amb la vostra feina?
De moment no. Això no vol dir que no pugui passar. Nosaltres, en aquesta feina, ens hem de fer una idea respecte els personatges que se’ns plantegen al guió. Segons si tenim llibertat total o quedem restringides per alguna cosa en concret anem dibuixant el perfil del personatge segons ens arriba.

Restringides?
De vegades arriba gent que té un paper per una altra pel·lícula i comença a rodar en un parell de mesos, per exemple. Potser el seu següent paper no els permet tallar-se els cabells, engreixar-se o aprimar-se, o fins i tot anar afaitat o depilat. Realment és tot un món i la creativitat en aquest cas parteix de perfils molt concrets. I això m’agrada molt, em fa pensar i imaginar diferents estils que si per mi fos, mai m’haguessin sortit sols. Si et soc sincera, m’encanta la meva feina.

Deixa una resposta: