Paraules o expressions que més dius.
Espectacular, brutal, hòstia, és per cagar-s’hi, que t’hi cagues i altres bestieses d’aquest tipus.
Amb quin personatge literari t’identifiques?
Per no defugir la pregunta diré que amb Henry Molise.
Escriptor que no suportes.
Hi ha molts autors que no m’interessen, però no li tinc mania a cap.
Lloc preferit per llegir un llibre? I impossible?
Preferit, la butaca del menjador de casa, al costat de la finestra. Impossible… suposo que en una festa infantil deu ser difícil.
Manies de lector.
No llegeixo les contraportades dels llibres i em molesta que m’interrompin la lectura.
Últim llibre que has llegit.
La uruguaya, de Pedro Mairal
Una recomanació.
Las doce balas de Samuel Hawley, de Hannah Tinti
Paper o digital?
M’agrada tenir els llibres als prestatges, però faig servir tots dos mitjans.
Quants llibres llegeixes al cap de l’any?
Entre 50 i 70
Versió original o traducció?
Si no és en castellà o català, gairebé tot traduït excepte, de tant en tant, alguns autors en anglès si són assequibles o si no estan traduïts.
Alguna frase que recordis d’algun llibre.
Hauria de mentir. Cap, més enllà d’aquells inicis que tots ens sabem de memòria.
Arquitecte, aficionat al jazz i a la fotografia. En quin moment comences a pensar en l’escriptura, i més concretament en la novel·la negra?
En l’escriptura hi vaig començar a pensar a finals del 2010. En la novel·la negra crec que fa poc que ho he començat a fer. Però anem a l’escriptura. Devia ser el setembre del 2010 que, arran d’una circumstància personal, vaig tenir la necessitat de posar per escrit una sèrie de coses i vaig pensar que una novel·la era la manera adequada de fer-ho. Em vaig donar un any de marge, per veure si n’era capaç, i la sorpresa va ser que en menys de tres mesos havia escrit un text coherent de més de 250 pàgines. Era una primera aproximació a Males arts. Després d’allò ja no vaig parar i la novel·la es va publicar el 2013.
Que el Paco Camarasa em convidés a participar a la BCNegra de 2014 em va agafar totalment per sorpresa. Mai havia pensat que Males arts fos negra. L’instant precís és diferent; no hi ha dubte que és negra, però ho és perquè m’ha sortit així. La negror en cap moment ha estat un objectiu, però sembla que els elements que he utilitzat per construir la història l’han portat per aquest camí.
L’instant precís ens parla de la davallada del personatge principal, l’Àlex, un fotògraf de reportatges que un instant precís li va canviar la vida, i a aquell el segueixen un bon grapat d’instants precisos i de decisions que li emboliquen la vida encara més. Hi ha hagut algun instant precís a la teva vida que t’hagi portat a escriure aquesta novel·la?
Bé, l’instant precís és un joc de paraules, fa referència a l’instant que capta una fotografia (segons paraules del Cartier-Bresson) i a l’instant de la vida de l’Àlex al voltant del qual gira tota la novel·la.
Tot i que és una qüestió anecdòtica, és cert que un moment concret de la meva vida dona peu a l’inici de la novel·la, tot i que, al contrari que l’Àlex, jo no vaig pujar al cotxe. Arran d’aquella situació, que vaig trobar graciosa, vaig escriure un conte. El conte era el que ara és el primer capítol amb un final que anava una mica més enllà. Però em va semblar que allò podia ser l’inici d’alguna cosa més potent, vaig començar a pensar en la història de l’Àlex i la vaig omplir amb algunes de les meves pors. Pors relacionades amb la violència i amb alguns d’aquests mons paral·lels al meu i, segurament, al de la majoria de nosaltres: les guerres, la delinqüència, les persones sense llar…
Més enllà de la història que ens expliques, l’adornes amb música i art visual. Tant el jazz com la fotografia són una part essencial i imprescindible del llibre. Per què aquesta aura? Ve de les teves pròpies passions?
La fotografia era ineludible, és el món de l’Àlex; i la música és un element que volia incloure en la història. Una bona manera de fer-ho era que a l’Àlex li agradés la mateixa música que a mi. M’apassiona l’art en qualsevol de les formes d’expressió, però la música és part de la meva vida i he flirtejat amb la fotografia i la pintura, així que aquests àmbits em són més propers. La pintura ja era un element important a Males arts, però allà hi faltava la música. Aquí no volia deixar-la abandonada.
El personatge de la Mariana, segurament és un dels més carismàtics de la novel·la. L’envolta una aura de misteri que captiva el lector. Hi ha algú real rere la Mariana? Creus que encaixa en el perfil de les clàssiques femme fatales?
La Mariana és totalment inventada, no he conegut mai ningú que se li assembli. Hi ha un fet de la seva vida que vaig extreure d’un reportatge de Miquel Dewever-Plana i Isabelle Fougère, però res més. De femme fatal té que és capaç de manipular els homes utilitzant el seu gran poder d’atracció sexual, que és per on pringuem els tios. Té personalitat, força, i fins i tot és sorprenent. Tot això li dona el caràcter que no té la Glòria, que és igual de guapa però una mica bleda. I no és un angelet, precisament, un factor bàsic. Suposo que sí, que és una femme fatal en tota regla.
Al llibre ens parles de terrorisme, d’especulació, de tràfic i d’un bon grapat de crims més. T’ha estat complicat condensar tants crims en una sola novel·la?
Els crims no són al text perquè els hi hagi volgut imposar, hi són perquè són imprescindibles per explicar la història. En cap moment vaig tenir la sensació que estava farcint la novel·la de crims. Ara, amb la pregunta, faig el recompte i déu n’hi do els que hi surten, però estan escampats, pertanyen a línies d’acció diferents, a moments diferents i, en molts casos, ni tant sols estan relacionats directament els uns amb els altres. En definitiva, per respondre la pregunta, no ha estat gens complicat perquè els crims han anat apareixent a mesura que els he anat necessitant.
