Dos angles de visió d’una mateixa realitat et permeten enfocar-la amb una mirada més àmplia. Enguany he llegit dos assaigs literaris que es complementen tot i que són molt diferents i pot semblar que parlin de literatures dissemblants malgrat que parlen de la mateixa: allò que podem anomenar literatura universal i, més específicament, història de la literatura universal. Els dos títols són: Historia torcida de la literatura (gener 2018), de Javier Traité; i La literatura admirable (març 2018), de diversos autors i sota la direcció de Jordi Llovet. I la cosa és que tots dos llibres analitzen la tradició dels clàssics universals d’Occident, sobretot des de la Bíblia i fins ben avançat el segle XX. En alguns moments sembla que parlin de textos diferents per l’actitud també diferent de l’un i de l’altre. Traité repassa la història en clau d’humor i amb molt d’enginy en les seves opinions però amb una actitud sovint un pèl grollera que no cal per seduir els lectors. M’imagino que recorre a aquesta fórmula per captar els lectors poc predisposats a llegir coses tan “complicades”; he triat aquest adjectiu perquè sóc plenament conscient que fins i tot als lectors habituals de literatura els costa llegir els clàssics, i un dels motius és que quan eren estudiants se’ls feien costerudes aquelles lectures obligatòries i indispensables però avorrides i difícils. Traité té la virtut de convidar a llegir sense aquestes pors bo i deconstruint amb un llenguatge planer els grans autors de la literatura universal. El que fa Llovet és diferent, perquè ell aposta per l’erudició i cal un mínim d’entrenament per llegir-lo (escalfament que ja fa Traité!) i és un compendi de capítols que escriuen diferents especialistes (i amb bon refinament) d’aquelles obres que tots podem considerar indispensables; i crec que ho fa amb més èxit que no pas amb un títol anterior que eren les Lecciones de literatura universal (1996).

Tant Traité com Llovet trien bé els autors i així viatgem per tota la història de la literatura que no cal que repeteixi aquí i que n’hi ha prou amb fer una ullada a l’índex per recordar els grans noms i les grans obres. Una pregunta que hom es fa és: Cal haver llegit tots els grans autors abans d’aquests dos assaigs a fi d’entendre’ls? Crec que no; però es poden llegir de manera independent uns textos que parlen d’altres textos? Jo crec que sí, en els dos casos, però amb matisos. Tots dos, Traité i Llovet, són introduccions a la literatura, per bé que La literatura admirable és més dens i més seriós que la Historia torcida de la Literatura. Comparar una obra i l’altra és com comparar la cuina ràpida i la cuina elaborada; un dia et pot venir de gust una i un altre dia l’altra. L’acte és el mateix: menjar. Doncs amb els nostres assaigs l’acte també és el mateix: llegir. Perquè els dos ens conviden a llegir, potser amb una actitud aparentment més superficial en Traité i més profunda en Llovet, però que es complementen. En els dos llibres hi ha una actitud lectora intel·ligent, no sé quina opinió tindrien l’un de l’altre en el cas de veure’s comparats, però no importa, perquè els lectors tenim tot el dret de relacionar els llibres que vulguem, i més si s’estan tocant els mateixos temes. Traité diverteix; Llovet, també, i sabeu per què? Doncs perquè al meu entendre els llibres dels quals parlen són divertidíssims. I ens conviden a passar-ho tan bé llegint com ells s’ho han passat. Quina funció té, sinó, la literatura, que no sigui el gaudi? Òbviament també ens nodreix de coneixements i la ficció (i la no ficció!) integra materials ben diversos de tots els camps del coneixement que hi ha i que hi ha hagut. La literatura ens informa amb el talent literari que l’hi és propi. Digueu-l’hi, si voleu, talent estètic, talent artístic, talent lingüístic, etc. El fet és el que és: llegim perquè ens agrada llegir, i Traité i Llovet ho saben perfectament. Per això els podem llegir abans i després dels clàssics universals.

Tenim dues històries de la literatura que es llegeixen bé i ens orienten i ajuden a llegir bé. Podem agafar el capítol dedicat a Shakespeare, per exemple (tant que li agrada a Harold Bloom!) i llegir-lo com a introducció o epíleg. La història de Traité i Llovet compta amb precedents de gran qualitat com la Historia de la literatura universal (2007) de Martí de Riquer i José María Valverde. Llegim el que ens diuen la Historia torcida de la Literatura i La literatura admirable sobre Shakespeare i tenim dues visions que podem contrastar abans, com a primera aproximació, o després, com a aclariment. Llegint a Traité i als autors de Llovet m’he adonat que, cada capítol, podria servir de pròleg o epíleg excel·lent a les obres de què parlen; només que, per comptes d’acompanyar a cada obra en els seus llibres independents, els tenim agrupats apart en forma d’assaig de no ficció. He de dir que no hem de prejutjar cap dels dos títols: ni creure que la Historia torcida de la Literatura és una bagatel·la, ni creure que La literatura admirable és una pedanteria. Els dos estan plens de bona intenció. Els dos ensenyen delectant. Els dos són una declaració d’amor al millor que han donat de si les lletres universals. Els dos poden conviure en la mateixa biblioteca; de fet, en el mateix prestatge. I els dos estimen i ens fan estimar la literatura tota.

 

Sergi Oliva

 

 

 

 

 

 

 

Deixa una resposta: