A les mares també els agrada el cinema i un bon film pot ser una gran opció per evitar regalar el mateix perfum de cada any. Després d’atrevir-me amb un parell de recomanacions pel dia del pare, ara m’arrisco amb un parell de films pel dia de la mare, amb propina inclosa pels més atrevits.
La primera suggerència és ideal per transportar la vostra mare directament a la seva juventud, els Beatles i el recent documental elaborat per Ron Howard, The Beatles: eight days a week – the touring years (2016). La cinta segueix els primers anys de la banda, des de la coneixença entre Paul McCartney i John Lennon fins que Ringo Star es va unir a la banda -l’últim a fer-ho-, i l’estratosfèrica quantitat de concerts que van fer del 1962 fins al 1966.
En el documental hi participen, entre d’altres, el mateix Paul McCartney i Ringo Star, els dos components que queden vius de la banda; Richard Lester, el director que va rodar amb ells A Hard’s day night (1964) i Help! (1965); el periodista Larry Kane, que els va acompanyar durant tota la gira americana del 1964; el músic Elvis Costello; les actrius Sigourney Weaver i Whoopi Goldberg, entre altres. Ho complementen fragments d’entrevistes de l’època i també hi ha fragments d’una entrevista tardana a George Harrison on reflexionava sobre els inicis de la banda. El film va amb el subtítol “la banda que ja coneixes, la història que desconeixes”, però pels més seguidors dels Beatles el film no aporta gaire llum nova al que ja es coneix i es pot trobar en llibres i internet sobre la banda, i en cap moment es tracta la polèmica que va envoltar la seva dissolució per bé que la cinta acaba amb la famosa actuació en un terrat de Londres.
La gran aportació de la cinta, a parer personal, és com ens mostra la frescor, innocència i atreviment inicials dels quatre músics i, sobretot, com ajuda a entendre com els Beatles van canviar (o més ben dit originar) les gires multitudinàries i d’estadis. El documental aconsegueix fer-nos partícips de la pressió a què estaven sotmesos durant les seves gires al mateix temps que no paraven de composar i treure discs.
Assistim a la seva evolució musical i també al seu creixement personal així com van anar agafant consciència del moment social en què vivien. En els pràcticament quatre anys que abraça el documental els Beatles van publicar set àlbums, 14 singles i cares B. Un ritme d’una cançó cada 10 dies. Totes aquestes dades, fets i creixement cap a la maduresa d’una de les bandes més famoses i influents de tots els temps es visualitzen a ritme dels seus èxits, amb imatges moltes d’elles inèdites de les seves actuacions en directe i aparicions en xous de televisió, fet que fa d’aquest film un entreteniment immillorable tant pel que s’inicia en la història del grup com pel que ja sap totes les seves desavinences, i tant pel que es coneix totes les seves cançons com pel que en descobrirà de noves.
La segona recomanació és una petita joia artística d’un dels genis del cinema per les mares 
més cinèfiles, Una història immortal (The immortal story, 1968). La primera pel·lícula en color del geni Orson Welles protagonitzada per Jean Moreau i el mateix Welles. El punt de partida és suggerent i enigmàtic, i inclou un magnat poderós que vol controlar, i en aquest cas crear, la realitat; ingredients que agradaven molt a Orson Welles.
La breu pel·lícula mostra un ric magnat que vol fer realitat una popular llegenda entre els mariners, la d’un vell ric que paga a un ben plantat mariner perquè deixi embarassada a la seva jove dona. Editada l’any passat en DVD i Blu-ray al nostre país, Una història immortal va acompanyada d’un documental que és un complement sensacional per apreciar els detalls del film i la genialitat de Welles com a director i artista i que recomano mirar seguits per poder gaudir de l’experiència artística al complet. Al documental agafem consciència de com Welles, i el director de fotografia Willy Kurant, utilitzen una llum suau i difusa per ajudar a crear la sensació onírica, de misteri i exotisme de la cinta; o com fan servir la il·luminació i els colors per crear profunditat en les imatges. Welles era molt meticulós en els enquadraments i tenia una gran passió per la imatge, i aquesta habilitat es nota especialment en el rendiment que extreu als pocs decorats i escenaris que va disposar per rodar.
La pel·lícula es va rodar principalment a Madrid recreant carrers i indrets de la ciutat de Macao, on transcórrer la història. Al film, Welles va decidir eliminar qualsevol indicació de temps o època per dotar la narració d’atemporalitat. La banda sonora està composta per fragments de diferents composicions de Satie que Welles va unir creant una composició nova pel film.
Una de les altres qualitats de Welles que el documental ens ajuda a apreciar, i que com a espectadors és molt fàcil que ens passi per alt, és la seva genialitat en el muntatge. Orson Welles jugava molt amb els errors de continuïtat de manera deliberada. Per entendre’ns, un exemple d’error de continuïtat que podem veure al film el trobem en un fotograma o pla on dos actors estan al voltant d’una taula que té una tapeta, i al següent pla o fotograma no hi ha tapeta a la taula, perquè l’escena sencera es va rodar en moments o dies diferents. Welles sabia jugar perfectament amb aquests elements, cal recordar que degut als problemes de finançament dels seus films, la majoria es van rodar en llargs períodes de temps, sovint canviant localitzacions.
Tot i així, en seqüències de continuïtat perfectes, Welles acostumava a treure un parell d’imatges, trencant la continuïtat, per donar força a la seqüència servint-se conjuntament del muntatge. Al cineasta li agradava dir que els errors de continuïtat quant més grans millor, menys es noten; si els actors són bons l’espectador es fixa en ells. Welles sabia perfectament en cada imatge o seqüència on miraria l’espectador i ho utilitzava en els seus muntatges.
L’exemple màxim d’aquesta habilitat la trobem al genial film Fraude (F for fake, 1973). A Una història immortal, per exemple, l’escena on Jean Moreau apaga les espelmes de la seva habitació abans de l’arribada del mariner, van tardar dues setmanes a muntar-la, traient i posant fotogrames, canviant l’ordre dels plans, etc. Una cinta que reflexiona sobre el poder i com la voluntat d’influir i controlar la realitat pot acabar destruint-nos.
La propina per acabar aquest article és una idea per aquells qui tinguin ganes de tenir un detall amb la mare política o sogra. Una petita curiositat del cinema espanyol, re-editada i restaurada l’any passat en motiu del seu 40è aniversari: ¡Bruja, más que bruja! (1977) del gran Fernando Fernán Gómez. El film està protagonitzat per Emma Cohen, Mary Sampere (la bruixa del títol), Paco Algora y el mateix Fernando Fernán Gómez. Es tracta d’una comèdia plena d’humor negre y mala baba que pretén ridiculitzar les Sarsueles (gènere musical i teatral espanyol) i també es pot entendre com un contrapunt sorneguer a les pel·lícules musicals que predominaven al cine espanyol i que avui són carn de “cine de barrio”.
La pel·lícula té un toc volgudament postís. Es tracta d’una sèrie d’embolics que es van succeint quan Juan (Paco Algora) torna al poble després de fer la mili i troba Mariana (Emma Cohen), el seu amor, casada amb el seu tiet Don Justino (Fernán Gómez). Tant Juan i Mariana com Don Justino visiten la bruixa del poble per demanar que els ajudi a estar junts i desfer-se del tiet els primers, i per aconseguir que la dona es quedi embarassada del segon.
L’actuació d’Emma Cohen és molt entregada, equilibra amb molt encert la vessant còmica i dramàtica que la història requereix; en el paper de bruixa, la sensacional Mari Sampere exhibeix les seves dots per la comèdia sense permetre que el seu personatge perdi la solemnitat. És un film atípic i estrany, amb moments sensacionals com l’escena del somni on hi ha el “descasament” que és hilarant; o el brillant al·legat que fa la bruixa davant el jutge, ple d’ironia contra la hipocresia dels habitants del poble i ple de fins atacs als diferents estaments de la societat, des del judicial fins al religiós, i també a la dicotomia ciutat i progrés.
Si us atreviu amb algunes de les recomanacions d’aquest article ens podeu fer arribar l’acceptació que han tingut. Molt bon dia de la mare.
