Ja fa temps que sabem que Aaron Sorkin domina a la perfecció el llenguatge cinematogràfic. Ho va demostrar ordenant el codi vermell a A few good men al 1992 i ho ha corroborat en moltes ocasions com a l’exitosa sèrie The West Wing (1999) o proclamant als quatre vents que: Estats Units no és el millor país del món, però ho podria ser, a la sèrie periodística The news room (2012). Amb Molly’s game, Sorkin substitueix la màquina d’escriure per posar-se darrera la càmera per donar vida a la biografia homònima escrita per la mateixa Molly Bloom, o  com molts la van anomenar: La gran dama del poker.

Molly Bloom, una exatleta olímpica d’esquí en modalitat lliure, explica com a conseqüència d’un accident d’esquí, amb només 26 anys, es va convertir en la principal organitzadora de timbes de poker de luxe dels Estats Units. Actors de Hollywood, esportistes o brokers de Wall Street entre molts d’altres, eren habituals en la majoria d’aquestes timbes on s’hi movien xifres astronòmiques. Però tot això té un preu, i la carrera en el món de les cartes de Molly, va ser més curta de l’esperat, ja que com tots sabem, aquest és un món que sovint porta a molt males companyies.

El dramaturg, guionista, escenògraf, productor i ara director Novaiorquès, s’estrena amb aquesta òpera prima que, durant més de dues hores, conviu entre el thriller i el drama personal a parts iguals. Molly’s game és notable pràcticament en tots els aspectes. El guió és ràpid, afilat i amb aquell toc sarcàstic que Sorkin imprimeix en molts dels seus protagonistes. El muntatge és encertat i manté el clímax fins al final, compartint protagonisme amb les escenes més dramàtiques que ens serveixen per anar desentrellant tot l’atzucac psicològic i personal que va viure Molly durant la seva infantesa. Fins i tot, en l’apartat visual, el director es permet alguna llicència i arrisca amb un joc d’imatges superposades, que ens ajuden a entendre una mica com funciona l’apassionant món del Hold’m Texas Poker. El treball de Sorkin és un notable en tots els sentits, fins i tot l’elenc d’actors capitanejat per la radiant Jessica Chastain (Zero dark thirty, Miss Sloane…) en el paper de Molly, està a l’altura de les expectatives. Tant Idris Elba (The Wire, The dark tower…) com Kevin Costner (The Bodyguard,Dance with Wolves…)  o Michael Cera (Youth in revolt, Juno..), han sabut trobar el seu lloc en una pel.lícula on una actriu brilla amb llum pròpia i ocupa cada pla amb la seva presència i una mirada penetrant i hipnòtica que et deixa sense alè.

No m’equivoco quant dic que en gran mesura, el bon resultat del treball de Sorkin, radica en la gran actuació de la pel-roja de moda de Hollywood, a qui li va de perles realitzar aquest tipus de papers de dona forta i poderosa, però que sota aquesta capa, s’hi acaba amagant una persona insegura que arrossega un seguici de problemes que el turmenten.

Però si tota la pel·lícula és tant rodona, perquè quan vaig sortir de la sala vaig tenir la sensació de que em faltava alguna cosa? Havia vist una bona pel·lícula, m’ho havia passat bé i estava content amb el treball de Sorkin; però tenia la sensació que s’havia deixat alguna cosa, i aquesta cosa no tenia res a veure amb cap dels apartats tècnics del film, ni amb la història que explicava. A aquestes altures, encara no se ben bé què és. Potser aquesta igualtat entre el drama i la part més fosca de la historia, està tant ben equilibrada que acaba resultant plana i en alguns moments distant. Potser tot està massa ben calculat i Sorkin ha deixat de banda aquella part emocional i visceral que requereixen les pel·lícules dins el meu punt de vista. Del que estic segur, és que vaig sortir de la sala content però buit en molts aspectes i que per molt que dominis gairebé tots els paràmetres per realitzar una bona pel·lícula, en algunes ocasions has de deixar la ment de banda, i deixar volar les emocions mentre aquestes et guien per racons que potser t’acaben sorprenent.

 

Deixa una resposta: