Ja fa uns quants dies que no sé què em passa. M’avorreixo. Però no és un avorriment d’aquell de no saber què fer. És més aviat al revés. Vull fer tantes coses que em canso de no parar mai quiet. Estic avorrit de no estar avorrit. No sé si m’explico del tot bé. És una sensació contradictòria. Suposo que alguns l’haureu experimentat. O potser no i és tot una paranoia que ha ideat el meu cap perquè embogeixi. De totes maneres ja fa dies que he començat amb una rutina sanadora, per dir-li d’alguna manera. Em desperto quan sona l’alarma per vuitena o novena vegada. Em dutxo amb aigua freda i surto al cap de sis minuts. Comptats. Intento esmorzar lleuger. O directament no fer-ho. El cafè hi és pràcticament cada dia. Mentre preparo el cafè obro el congelador i agafo una bossa de plàstic, on hi poso uns quants glaçons. Em lligo la bossa al cap mentre em prenc el cafè. Ser així em porta molts maldecaps, i no hi ha res millor que un cafè sol mentre se’t congelen les idees, per saber que he tocat fons. Me’n he adonat fa uns vint minuts, després de sortir del cinema. Sí, a banda de ser un paràsit cultural, de tant en tant vaig a veure pel·lícules. Les que facin. Les que em diguin. De vegades les que em venen de gust.

No tenia previst arribar a les dotze de la nit i posar-me a escriure aquestes línies. Em sorprèn tant com a vosaltres. És més, porto tota la tarda intentant començar un article que havia promès des de fa setmanes però no hi ha hagut manera. Dues-centes paraules que feien pudor de merda de gos. Acabada de fer. D’aquelles que vas pel carrer i quan la veus, intentes esquivar-la però ja es massa tard, ja ha entrat en contacte amb la sola de goma de les botes noves que t’acabes de comprar. Es fica pels racons més inhòspits de la teva sabata i t’acompanya allà on vagis, com una ànima en pena, condemnada a passar la resta dels seus dies amb un ésser desconegut al qual ni tan sols li pot veure la cara. Suposo que ja s’ha entès.

Abans de la palla mental, us deia que havia anat al cinema. Amb els meus amics. Perdoneu si m’allargo més del compte però em costa pensar. Els motius no són importants. He anat a veure Lo que esconde Silver Lake, de David Robert Mitchell. La pregunta segueix sent la mateixa que quan he entrat. Què amaga?

No sé si ha sigut perquè no havia vist el tràiler o perquè amb prou feines m’havia llegit la sinopsi. No sé si ha sigut perquè la productora que porta el projecte és A24. No sé si ha sigut perquè l’única cosa que sabia sobre la pel·lícula era que la dirigia el mateix que It Follows. No sé si ha sigut perquè estàvem sols a la sala. No sé per què ha sigut, però ha sigut. Des del primer minut m’he fos amb la butaca i he intentat desxifrar l’enigma. M’ha estat impossible. Us poso en context. Imagineu-vos una realitat ideada per David Lynch, en la qual ha decidit gravar-hi Alfred Hitchcock, però ell no era el guionista. El guionista ha estat l’àcid lisèrgic. Sí, com sona. No us vull parlar de l’argument. No crec que us ajudi a entendre el que he vist, perquè ni jo mateix ho entenc. L’únic que sé ara mateix és que només de sortir he estat pensant en què podia dir sobre aquesta pel·lícula. El resultat és aquest. Quin crític més pèssim, oi? Que us donin. M’ha agradat la pel·lícula, i molt. Desprèn una estètica molt clàssica, del cinema neo-noir de la època daurada de Hollywood, el gir és que Hollywood ja no brilla. Va deixar de brillar fa molts anys. Ara està en decadència. I la decadència es pot palpar en cada un dels plans de la cinta. De veritat. Es mastega la decadència. Té un gust terrós i aspre. Àcid. La banda sonora, evoca a pel·lícules com L.A. Confidential o Chinatown, però incorpora elements psicodèlics, moderns. Una al·lucinació daliniana en la qual el protagonista és un jove pervertit que s’arrossega per la pantalla, deixant un rastre de confusió i caos que destrueix qualsevol connexió sinàptica de l’espectador.

No se què collons acabo de veure, però ho he vist. La falta de son em comença a afectar. No sigueu com jo. Aneu a dormir quan toca.

Deixa una resposta: