Mai he sigut d’històries de mariners. Tenen poca solidesa. Perquè parlen del mar que és líquid. Perdoneu. Tornaré a començar: Mai he sigut d’històries de mariners. El mar no m’agrada. És massa gran i em fan por.
Espereu. No estem a la consulta d’un psicòleg. Una última vegada.
Sempre he pensat que gravar en blanc i negre avui en dia és una mostra de petulància barata. Excepte si formes part del segell A24. Si A24 et produeix, fes el que et doni la puta gana.
Sí. Així molt millor. Sembla que ja torno a tocar de peus a terra.
Si us he de ser sincer, no es tracta d’una pel·lícula que recomani. S’ha de tenir molt d’estómac per aguantar pràcticament dues hores veient com en Willem Dafoe i en Robert Pattinson es tornen bojos tancats dins d’un far en mig del no res. És evident que Robert Eggers sabia molt bé el que feia ajuntant aquests dos homes. No sé qui està més disposat a saltar-se tots els límits per tal d’arrencar emocions a l’espectador. Vols riure? Doncs riuràs a la força. Vols quedar-te tota una setmana com un vegetal esperant entendre alguna cosa després de sortir de la sala? Doncs t’hi quedaràs per força. En aquest sentit és una pel·lícula senzilla de criticar ja que només hi apareixen dos actors. La qual cosa denota que sóc un crític de merda. Teniu sort que no em dedico a fer crítiques. El títol de l’article és només pel clickbait. Encara que tinc ganes de parlar-vos de la cinta. Aquesta vegada sí, us ho prometo.
Si no vaig desencaminat, existia una versió prèvia de El Faro, que data de 2016, però va rebre tan mala crítica que amb prou feines se’n va fer ressò. I per la sinopsi semblava que la pel·lícula anava del mateix. O que era la mateixa història, però no hi sortien cares conegudes. No pretenc menysprear un treball aliè que ni tan sols l’he vist, però la indústria funciona així. Si no ets conegut no vals per res. La indústria busca gent com la Meryl Streep i lamentablement no tots tenim unes canes tan ben posades. Cap de nosaltres és la Meryl Streep, com abans ho accepteu millor us aniran les coses. En fi, el cas és que pretenia fer un article sobre la quantitat absurda de refregits que hi ha hagut aquests últims anys, fins que em vaig adonar que la nova proposta d’A24 també ho era.
I no ha estat cap decepció. A prendre pel cul la originalitat. Mujercitas està nominada a millor pel·lícula i ja l’hem vist tots com quaranta mil vegades. Sí, aquesta és diferent, ho sé. I és el mateix que en qualsevol cas. Un remake no ha de perquè ser dolent, a menys que es faci per guanyar diners. Exclusivament. Perquè tots els productors han de buscar rèdit. L’art és un negoci, i no crec que sigui el primer a dir-ho. M’acabo de convertir en un refregit sense ànims de lucre.
En resum, la pel·lícula és tan angoixant que et deixa sense aire, tan escatològica que empudega la sala i tan passada de rosca que és com una trompeta mal afinada sonant amb amplificadors dins el timpà. Si us agrada el cinema, no sé què foteu llegint-me. Aneu al cinema, siusplau, i patiu com déu mana. Una de les millors cintes de l’any. Eh, i gravada en el blanc i negre de les canes de la Meryl Streep.
