“Ser considerat”, aquesta és la idea amb la que em vaig quedar quan vaig passar la darrera pàgina de Wonder, una novel·la de literatura juvenil escrita per l’escriptora nord-americana R.J. Palacio. Concretament l’autora escriu: “Hem d’intentar sempre ser una mica més considerats del que cal”, i és que si tots fóssim una mica més considerats amb els altres i amb nosaltres mateixos, les nostres relacions serien millor, i en definitiva, el món seria millor.

La consideració és una virtut que tots hauríem de potenciar per poder valorar la força dels altres i la d’un mateix, però això requereix una gran dosi d’empatia. Una altra idea que s’extreu de la lectura d’aquesta gran història és la història de l’August (o Auggie), un nen de deu anys amb la cara completament deformada conseqüència d’una anomalia genètica. Durant el seu primer any d’escola, l’August aprèn aspectes que van molt més enllà dels aprenentatges acadèmics, ja que aprèn sobre les relacions, sobre la crueltat, sobre l’amistat, sobre les reaccions que tenen els altres en relació a ell, aprèn a ser valent… i ajuda alguns dels seus companys a ser considerats, a empatitzar i a valorar les virtuts interiors i no la bellesa física.

La història narrada per R.J. Palacio ens deixa veure el punt de vista de diferents personatges: l’August; la Via, la seva germana gran; la Summer, la seva amiga; el Jack, el seu amic de l’escola; en Justin, el xicot de la Via i la Miranda, l’amiga de la Via. Sota la perspectiva de cada personatge anem coneixent la vida de l’August i com “la seva deformació” ha afectat a tots ells.

El meu personatge preferit és la Via, la germana de l’August, una nena que ha crescut a l’ombra de les necessitats i l’aspecte físic del seu germà. Se l’estima amb bogeria però, a vegades, es veu superada per la situació, sobretot durant l’adolescència. No ha de ser gens fàcil ser germà o germana d’un infant diferent. Per a mi, els germans de nens diferents són els gran herois, perquè per les circumstàncies de la seva vida han de ser comprensius, prudents i forts. Els toca estar en segon pla i viuen intensament la vida i característiques dels seus germans.

Voler ser una nen normal o considerar-se un infant normal però no ser-ho ha de ser complicat, però gràcies a això, l’August aprèn a identificar les mirades dels altres. A més, desenvolupa una sensibilitat especial per interpretar la mirada de cadascú: aquella que es burla d’ell, la que se’l mira amb llàstima, la curiosa, la mirada que travessa l’aspecte físic i valora la bellesa interior, la de pànic, la de fàstic, aquella més compassiva… Aquesta sensibilitat de l’August em fascina.

En general podem dir que l’August enamora, perquè et fa riure, t’emociona, et fa plorar i, el més important, t’ensenya a ser millor persona. Llegir la història de l’August ensenya a ser considerat i per això recomano que adolescents i adults per igual agafin aquest llibre, de lectura àgil i agradable, i es disposin a aprendre.

Espero que la pel·lícula, que s’estrenarà l’1 de desembre, sàpiga transmetre aquests tres aspectes de la història: la consideració, la perspectiva de la germana de l’August i la sensibilitat en la percepció de les mirades.

Com genialment diu el títol en anglès, Wonder, una meravella.

Comparteix
Anterior‘Tan tuyo como tu muerte’ d’Emili Bayo
SegüentEl impostor, Javier Cercas
Èrica Cano - Moixaines

Em dic Èrica Cano i sóc psicòloga infantil, especialitzada en els trastorns de l’aprenentatge, i estudiant de logopèdia. Em declaro incapaç de sortir d’una llibreria sense passar per la secció infantil i no puc evitar comprar algun conte o llibre per a infants. Per la meva professió, em crida l’atenció la literatura infantil que parla sobre emocions, valors, educació, aprenentatges i desenvolupament cognitiu i personal. M’agrada explicar contes i ajudar als nens i nenes que tenen dificultats lectoescriptures.
M’encanten les lletres, els seus sons i les seves formes, d’aquí i de la meva afició per cosir surt el meu petit projecte: Moixaines by erica, on cuso lletres tèxtils de diferents mesures i colors.

Deixa una resposta: