No acostumo a escriure sobre comèdies romàntiques. Potser perquè és un gènere que, durant massa temps, ha confós la insistència amb la perseverança, els gelos amb l’amor o el control amb la passió. Però, de tant en tant, n’apareix una que recorda per què les romcoms continuen tenint sentit: una història que no necessita idealitzar relacions tòxiques ni convertir la possessió en un gest romàntic per emocionar. Voicemails for Isabelle és una d’aquestes excepcions.

Voicemails for Isabelle juga una carta difícil: combinar el dol amb els codis de la comèdia romàntica. Contra pronòstic, Leah McKendrick aconsegueix que el dispositiu narratiu (una dona que deixa missatges de veu al número de la seva germana morta sense saber que ara els rep un desconegut) funcioni més com un catalitzador emocional que no pas com un simple artifici de guió. La química entre Zoey Deutch i Nick Robinson sosté una història que sap quan fer riure i quan abaixar el to, mentre la banda sonora, coronada per «Dancing on My Own» de Robyn, converteix la vulnerabilitat en una pista de ball melancòlica: una cançó que, com la pel·lícula, parla d’aprendre a continuar endavant encara que el cor vagi uns compassos enrere. La crítica ha destacat precisament aquest equilibri entre emoció i convencions del gènere, tot i que no tothom compra el punt de partida romàntic.

Ara bé, vaig mirar la pel·lícula en versió original i em va sorprendre l’ús del terme “Karen”. Quan detecto coses molt culturals no puc evitar anar a un altre idioma. Encara em va sorprendre més escoltar que la traducció que es va fer al castellà va ser “Charo”. Pot ser un detall desafortunat, però no puc evitar comentar aquest tema aquí. La decisió és simptomàtica d’una certa tendència a domesticar referents culturals que, precisament, funcionen perquè tenen una càrrega social molt específica dins un territori, en una llengua, o en un context sociohistòric. «Karen» no és només un nom propi: és un mem, un arquetip i una crítica a un determinat privilegi performatiu. Una “Karen” és una dona exigent, amb un sentit del privilegi exagerat i que sol fer demandes força irracionals. «Charo», en canvi, arrossega connotacions completament diferents dins l’imaginari espanyol i acaba generant una dissonància que fa més soroll que gràcia. Una “Charo” és un concepte també sorgit de les xarxes socials que s’utilitza de forma igualment pejorativa que “Karen”, però sol etiquetar dones d’ideologies d’esquerres i amb un fort activisme feminista, antiracista i compromís social. Per tant, el resultat no és només que l’adaptació cultural no funcioni, sinó una traducció que simplifica conceptes fins a desactivar-ne els significats i que perpetua l’ús de noms de dones com a estereotips (això últim, tant en la versió anglesa com castellana).

Tot i així, he de dir que Voicemails for Isabelle també confirma que el retorn de les romcoms dels 2000 ja no és una moda passatgera, sinó una resposta, potser, a una necessitat molt concreta de l’audiència. Després d’anys d’ironia i cinisme, torna el gust per les històries que abracen la vulnerabilitat sense demanar perdó. Hi ha ecos evidents de You’ve Got Mail i de tota aquella tradició de trobades improbables, grans gestos i bandes sonores memorables, però la pel·lícula evita quedar-se en la simple nostàlgia incorporant una sensibilitat contemporània sobre el dol, la salut mental i les relacions. És una romcom que mira enrere per recordar-nos per què ens agradava tant el gènere, però també entén que el públic del 2026 necessita alguna cosa més que un petó sota la pluja.

AnteriorAquest divendres 18 de setembre als cinemes…
SegüentCrítica de ‘Tanit’: créixer entre el bosc i la pèrdua
Irene Solanich
Traductora de professió, lectora d'afició. Visc completament enamorada de la novel·la negra i de terror, tot i que qualsevol llibre que em caigui a les mans té l'oportunitat d'enlluernar-me. Sovint escric per afició, però ara per ara, els meus escrits es queden tancats a l'ordinador.