Feia ja cinc dies que havia començat TerrorMolins, i encara no havia trobat temps per moure’m cap allà. Val a dir també, que la localització d’un dels millors festivals de cinema de terror de Catalunya fa minvar les ganes d’anar-hi. I no és que tingui res en contra de Molins de Rei; és un poble català com qualsevol altre, però com tots els pobles catalans que he conegut fins ara, circular-hi amb cotxe és impossible. Es tracta d’un laberint dissenyat per fer perdre els turistes, suposo que per poder-los segrestar i obligar-los a fer un estudi de mercat en nom de la Generalitat a mode justificatiu per a tots els hotels que ofereixen esmorzars continentals situats a les platges de Lloret. Si més no, al meu poble funciona així, i milers i milers de turistes francesos es perden als afores i no se’ls torna a veure mai, fins que un dia, per casualitat apareixen tots estudiant fisioteràpia a les universitats d’arreu de Catalunya.
Baixàvem amb quatre companyes i afortunadament no conduïa jo, fet que em permetria gaudir del meu primer dia de festival en “condicions òptimes”. Vam aparcar en un carrer llòbrec al costat de l’estació i amb una il·luminació fotuda per tornar de nit. Després de descarregar les múltiples cerveses que dúiem al maleter, em vaig cargolar la nova adquisició setmanal de sativa mentre les companyes contemplaven l’acció amb espant. Dues van voler fumar, i les dues van veure les estrelles. Com que no estan gaire acostumades a aquest ritme d’autodestrucció, em van deixar pràcticament el porro sencer, que com de costum em vaig acabar. El cor bategava fort i un regalim de suor freda em baixava pel coll. Necessitava una cervesa per equilibrar o aigua. Aigua hagués estat millor. O fins i tot no haver-me’l acabat. De fet hagués sigut la millor opció, ja que encara havia de parlar amb el paio de la taquilla perquè em donés la meva acreditació de premsa.
Quan vam arribar tot va anar malament. Em costava vocalitzar i no sabia què havia de demanar per rebre l’acreditació amb els descomptes corresponents. A més, es tractava d’un dia de triple sessió: una sessió única a les 18:30 i una sessió doble a les 21:15, cosa que dificultava encara més les nostres peticions.
Al darrere hi havia una cua considerable, que s’havia anat formant per la nostra ineptitud a l’hora de demanar el que tocava. Un parell de noies ens increpaven a anar ràpid, i jo, amb el to més pedant que vaig trobar, els vaig dir que era premsa i que s’esperessin. No volia ser groller, però no vaig saber-ho gestionar millor. Es van posar com feres, però al cap i a la fi tampoc era culpa nostra i elles podrien haver vingut abans.
L’home de taquilla no sabia on posar-se, jo amb prou feines m’explicava i que les meves companyes, que no tenien ni idea de què havien pagar o deixar de pagar, a més a més havien fer-me de cangur. Entre una cosa i una altra, es va muntar un espectacle més tens que les pel·lícules programades per aquell dia. Després d’una bona estona de brega verbal, vam aconseguir treure les entrades i vam accedir al recinte. Vaig treure les cerveses i vam esperar asseguts com bons minyons que comencés la violència injustificada.
Aquest any el festival anava dedicat a Michael Haneke, i era d’esperar que veiéssim una bona dosi de terror domèstic i quotidià. A la primera sessió se’ns va projectar la versió original de Funny Games, una de les meves pel·lícules preferides. Com a convidat i jurat especial, va aparèixer l’Arno Frisch, fet que ajudava que tota la situació fos encara més macabra. Si no heu vist la pel·lícula, feu-ho, i entendreu perquè aquest home ens va posar la pell de gallina només d’entrar.
Quan es va acabar la projecció, l’Arno va fer un Q&A, que és el nom hipsteritzat que avui dia rep la ronda de preguntes i respostes de tota la vida. Nosaltres no ens vam quedar, ja que en el meu estat necessitava menjar alguna cosa per no caure rodó abans de la sessió doble. A diferència de Sitges, el menjar era bo, després de fer mitja hora de cua, això sí. El menú contenia tres tipus d’hamburguesa: la Freddy Burger (típica hamburguesa amb formatge), la Dark (hamburguesa amb escalivada) i la Mutant Veggie (hamburguesa vegetariana, si és que del tofu se’n pot dir hamburguesa). Vam endrapar com bèsties i vam tornar a la sala de projecció amb una mica més de color a la pell. A dins, més cerveses.
La sessió doble va començar amb retard, però després de veure vint minuts de la primera pel·lícula programada, Black Hollow Cage, hagués preferit que no comencés. Just abans de començar, havien parlat el director i un dels actors, un nen d’uns dotze anys. Explicaven de què anava la pel·lícula i, curiosament, va ser el nen qui en va fer la millor definició. Transcric de les seves paraules: “Aquesta peli no és la típica de sustos. És d’aquelles en què no saps què passa, no saps què passa, i al final… no saps què passa”. Literal. Al principi, al públic li va fer molta gràcia. Al principi.
Quan un assoleix un estat autoinfligit d’eufòria, espera passar-s’ho bé, però lamentablement no va ser el cas. La veritat és que el que vam veure va ser una barreja de tots els conceptes que li agradaven al director entaforats en un metratge de cent cinc minuts. Els conceptes anaven des de Black Mirror a 2001: An Space Odissey passant per Funny Games, amb alguns tocs de La habitación del pánico. Sí. El que llegiu. Encara continuo sense saber ben bé quin era l’argument, però intentaré fer-ne cinc cèntims. Al film hi havia com una mena de bucle espai-temporal provocat per un cub negre que estava al mig del bosc. En el bucle hi havia un assassí que matava el pare de la protagonista, una noia sense un braç amb una suposada mare que era un gos amb un aparell al coll que transmetia els seus pensaments en format .mp3. Fins i tot per a mi va ser massa.
La segona pel·lícula, en canvi, estava especialment dissenyada per a aquest estat eufòric tan bonic anomenat embriaguesa. Tragedy Girls, es deia. Assassines en sèrie millenials. El concepte parla per si mateix.
Quan es va acabar la sessió doble vam fer via cap a casa sense pena ni glòria, però havia sigut un molt bon primer dia, pràcticament sense incidències. Vaig arribar a casa i vaig ficar-me al llit ben cofoi a somniar amb pals de golf, ous trencats i pallisses injustificades en un veïnat de famílies riques. Molt riques.