L’any 2003 s’estrenava al cinema el que a posteriori es consideraria la pitjor pel·lícula de la historia del cinema. Tommy Wiseau, en el seu afany d’aconseguir la fama com a actor, veu frustrat aquest intent per totes les portes tancades que se li presenten, però troba una altra via, la direcció de la seva pròpia pel·lícula, fet que també li permetria poder actuar-hi. Aquest és el naixement del film The Room. Les terribles interpretacions, juntament amb un guió totalment incoherent i inconsistent. No obstant això, el producte ha esdevingut un film de culte, projectat arreu del món i comentat a molts cineclubs com un exercici cinematogràfic.

James Franco, conegut per papers a Spring Breakers o An American Crime o per pel·lícules com The Broken Tower o Sal, es passa al metacinema per explicar la història de la pel·lícula The Room. És així com neix The Disaster Artist. Un film que de moment ja ha fet guanyar el Globus d’Or al Millor actor per al seu director, però també intèrpret d’un dels papers principals, Tommy Wisau. A més, Franco comparteix pantalla amb el seu germà petit, Dave Franco, el qual interpreta Greg Sestero, el company de Wiseau amb qui van filmar la pel·lícula.

Els germans Franco han aconseguit crear una de les obres mestres del 2017. Una de les històries més estranyes que ens ha deixat el cinema s’ha tornat a portar al cinema per tal de conèixer la història que amagava The Room. I de quina manera! Tommy Wiseau ja és una persona prou complexa com per intentar entendre el seu món i el seu ésser, però Franco l’ha agafat i l’ha portat al cinema amb tots els seus egos, complexos i grisos. Franco aconsegueix plasmar, no només el físic de Wiseau sinó també l’estrambòtic accent inclassificable que té, i els gestos que fa tant quan està gravant (els quals es pronuncien exageradament) com quan no està actuant.

Vull aplaudir molt especialment, la comparació d’escenes de la pel·lícula The Room amb la de The Disaster Artist que ens mostra al final, ja que en ofereix un valor afegit en imatges de l’exercici de precisió que hi ha darrera la cinta de Franco, calcant fins al més mínim detall les escenes de les primera obra.

El que també cal elevar és l’humor no hilarant però latent de la cinta, ja que amb el sol fet de portar la vida d’una persona d’excessos a la pantalla ens permet gaudir de situacions humorístiques, però d’allò més reals. Un humor que a més no jutja en cap moment sinó que simplement mostra gairebé a mode de fals documental en certs moments.

La llibertat de la qual Tommy Wiseau va disposar per poder fer la pel·lícula que ell volia fer amb el personatge que ell volia interpretar (sempre ens quedarà el dubte de si era una autobiografia o no), es veu contraposada a la pressió que deu haver sentit Franco per poder plasmar amb tanta exactitud la gravació de The Room. No obstant això, en cap moment del film es veu tibantor, malgrat la precisió que se’n desprèn, ans al contrari: la comoditat que transmeten els germans Franco en la interpretació del duet Wiseau-Sestero és gairebé excelsa.

En definitiva, The Disaster Artist ens ofereix una visió a través d’una finestra amb perspectiva de l’obra d’un somiador que ha transcendit en el fet d’un film bo o dolent i ha aconseguit la categoria de culte pel fet gairebé de la inclassificació.

AnteriorLa senda del perdedor, Charles Bukowski
Següent‘El camino de Lizzy’, una obra que denuncia la violència de gènere
Avatar photo
Traductora de professió, lectora d'afició. Visc completament enamorada de la novel·la negra i de terror, tot i que qualsevol llibre que em caigui a les mans té l'oportunitat d'enlluernar-me. Sovint escric per afició, però ara per ara, els meus escrits es queden tancats a l'ordinador.