Enguany, any Pedrolo, tal com l’Escriba ja va fer saber a la seva revista anual i al web. Any de reivindicacions nostrades, però també d’una figura estimada i odiada a parts iguals per la societat, amb un caràcter independentista, d’esquerres i inconformista, feia sentir incòmode més d’una personalitat, i no només del món de les lletres. Però a d’altres ens desperta un sentiment d’orgull català irrefrenable. Lletraferit com cap d’altre i dels autors més prolífics del segle XX al nostre país, Manuel de Pedrolo acumula més de 120 obres (entre novel·la, teatre, poesia, assaig i articles), un catàleg d’allò més envejable. Però és que a més la quantitat no devalua la qualitat i és que si una cosa va saber fer bé Pedrolo és que va escriure tantes obres diferents que segur que gairebé n’hi ha del gust de tothom.

Jo sóc de la generació que ens vam haver d’empassar El mecanoscrit del segon origen com a lectura obligatòria, i perdoneu-me els pedrolians, però no em va agradar gens. A més, era de les que quan una obra d’un autor no m’agradava, creu i ratlla i fins més gran no vaig voler donar cap més oportunitat a Pedrolo. Error que he pagat amb els anys, perquè ara m’he quedat enrere, i per molt que remi, encara no aconsegueixo atrapar aquest home que em porta 8 voltes d’avantatge.

No obstant això, si una cosa m’ha permès aquest any Pedrolo ha estat descobrir títols que no havia llegit. El Pedrolo que més m’agrada és el Pedrolo negre (si em coneixeu, espero que ningú ho dubtés). I de les meves primeres lectures de vacances ha estat la nova edició que ens proposa Llibres del Delicte de Tants interlocutors a Bassera.

El pròleg d’Anna Maria Villalonga, comissària de l’any Pedrolo, ja ens deixa entreveure la passió de l’escriptora pel també escriptor i ens dona aquelles sempre benvingudes pinzellades per entrar al món Pedrolo, per conèixer l’obra i l’autor i enfocar per on cal el llibre que tenim entre mans. Tants interlocutors a Bassera ens proposa una obra d’allò més propera al teatre, gairebé el 90% de l’obra és diàleg amb les seves pertinents acotacions i escenes molt marcades i tancades. El cas del rapte d’un nen, vint anys enrere, és l’excusa perfecta que se li acut a Pedrolo per inventar-se un periodista amb ganes de descobrir el misteri i esvair sospites. El fet que tinguem tots els personatges a escena també li val d’excusa a l’autor per crear uns diàlegs frescos, àgils i molt ràpids d’assumir, de manera que completen una obra que a priori el negre només li veiem en la premissa de la investigació, però que acabarà impregnant tota l’obra sencera amb una aura més fosca de l’aparent innocència.

Pedrolo ens ofereix una novel·la de ritme àgil i propera al que avui en dia s’anomena la novel·la rural, ja que ens permetrà endinsar-nos en els poblets petits on tothom es coneix i tothom xerra de tothom i on sovint es juga a un joc de permutes d’informació.

Tal com he dit al principi, crec que hi ha un Pedrolo per a cada persona. El meu és el de L’inspector fa tard i Joc brut. Però val a dir que, amb Tants interlocutos a Bassera he passat una molt bona estona gaudint de la proximitat de l’acció amb el teatre. Sovint he recordat les línies de La ratera d’Agatha Christie si aconseguia desempallegar-me de les aures burgeses que l’autora britànica sempre incloïa als llibres i em traslladava a la meva Catalunya profunda.

Anterior‘Another day of life’, seqüències de la Guerra Freda
SegüentAquest divendres al cine…
Avatar photo
Traductora de professió, lectora d'afició. Visc completament enamorada de la novel·la negra i de terror, tot i que qualsevol llibre que em caigui a les mans té l'oportunitat d'enlluernar-me. Sovint escric per afició, però ara per ara, els meus escrits es queden tancats a l'ordinador.