Des de mitjans de la dècada dels anys seixanta fins ven bé finals dels anys vuitanta, a Itàlia es van viure els coneguts com a “anys de plom”, on la confrontació social i la violència política van ser el dia a dia dels italians.
Un d’ells, en Mario Calabresi, va perdre el seu pare. Corria l’any 1972, ell tenia dos anys, i van assassinar el comissari Luigi Calabresi. Va rebre un tret al sortir de casa. Molts el van jutjar socialment i, sobretot, políticament. L’acusaven falsament d’haver tirat per la finestra de la comissaria un anarquista.
Malgrat saber que ell no era dins la sala en aquell moment, se’l va acusar. I de tot això tracta aquest llibre, Salir de la noche, editat recentment per Libros del Asteroide i escrit des de l’esperança i amb tan poc rancor i mal, que fa sobtar. És un llibre amb informació, amb dades contrastades, amb històries reals que es van entrellaçant fins a dibuixar una Itàlia tan gris i fosca com el plom. Però és una novel·la. Et porta pel camí, de la mà i t’acompanya quan t’emprenyes i quan renegues per com pot ser de cruel la societat, a vegades.
El terrorisme, al final, parla el mateix idioma sigui a Itàlia, Espanya o Irlanda. Aquesta és la primera lliçó clau d’un llibre ple de reflexions. Les vivim de la mà d’un escriptor i periodista que ha crescut no tan sols sense la figura paterna, sinó també sense la possibilitat d’entendre el seu dolor fins ara. És un llibre íntim, però neutre.
Sé que és difícil d’entendre; em refereixo al fet que no cau en sentimentalisme banal ni eximeix de culpes o errades. Sentiments n’hi ha, i molts. Enemics, a vegades sembla que menys. Però ens parla dels seus valors i dels d’una jove vídua, embarassada i sola. I de què sentien i pensaven llavors –i ara– altres testimonis, que amb una gran tasca Mario Calabresi ha anat entrevistant i incorporant a aquest relat històric.
La política marca vides. És així. I aquesta és la segona gran reflexió. I a la vida els extrems sempre han caminat sobre un fil tan prim que sempre estan a punt de trencar-se. I amb ells, el futur. Aquest llibre parla de les cicatrius que han deixat darrere policies i anarquistes. Obrers i periodistes. Tots, a la seva manera, van veure, creure i participar en uns anys durs on Itàlia se sacsejava, igual que els països veïns.
Per tant, sí, us recomano molt aquesta breu lectura. Breu, però reflexiva i exigent. Perfecta per a ments àvides de bones lletres, millors històries i veritats explicades amb sinceritat. Perquè es pot parlar del dolor d’una manera entusiasta en recordar l’amor real d’uns pares que van perdre el seu futur a les males llengües. Hi ha sensibilitat i por al capdavant de manifestacions i hi ha dedicació a l’entrega fidel per buscar la veritat. Hi ha molta veritat i record. Per la seva família i totes les víctimes del terrorisme.
