La Bíblia ha estat una font freqüentment visitada pel cinema al llarg dels anys. El fet de ser el llibre més important, i el més llegit, en la història mundial, ha fet que siguin moltes les pel·lícules dedicades a alguns dels seus personatges més importants, com Moisès, Josep i, sobretot, Jesús. Són moltes i diverses les versions que hem vist a la pantalla sobre la figura del natzarè, possiblement el personatge més important i influent de tota la història de la humanitat, des de la mítica obra de Pier Paolo Passolini El Evangelio según San Mateo, a una de les més recents, la controvertida La Pasión de Cristo de Mel Gibson (que va rebre elogis i crítiques a parts iguals, però que no deixà ningú indiferent).
Tothom coneix la història de Jesús de Natzaret. Hi pots creure o no, i no entrarem en la fe i el Cristianisme. El què sí que és clar és que el seu missatge va canviar el món, i l’ha configurat durant 2.000 anys.
Sovint, la majoria de gent desconeix què va succeir als seus deixebles després de la crucifixió del Messies. Tothom coneix Sant Pere i Sant Pau com els dos apòstols més importants, així com sabem que uns tals Marc, Mateu, Lluc i Joan, van escriure els Evangelis. Però pràcticament tothom desconeix qui eren realment i què va ser d’ells després de la mort de Crist.
En el cinema i en la cultura popular occidental, els fets que es coneixen són bàsicament el relat de la Passió, és a dir, els últims dies de vida de Jesús: des de l’entrada a Jerusalem per Pasqua muntant un ase i sent rebut per la gent amb branques d’olivera, fins a la resurrecció al tercer dia de la seva mort, passant per l’últim sopar, la traïció de Judes, la tortura i mort a la creu, i l’aparició ressuscitat tres dies després.
A El Nou Testament, immediatament després de l’Evangeli de Joan hi trobem el llibre dels Fets dels Apòstols que és en què es basa la sèrie de la qual volem parlar avui: A.D. Kingdom and Empire. A.D. significa Anno Domini en llatí, és a dir, l’any del Senyor. Així doncs, el títol ja ens dóna algunes pistes de per on aniran els trets. Kingdom fa referència al Regne de Déu del qual parla constantment Jesús en les seves paràboles i del qual ens avisa que està arribant; i Empire és, sens dubte, l’Imperi Romà que ocupava militarment les terres d’Israel des del 63 aC quan el general Gneu Pompeu Magne la conquerí, desencadenant un odi i una resistència jueva a l’invasor digne d’Astèrix i Obèlix.
El llibre dels Fets dels Apòstols fou escrit pel mateix evangelista Lluc, com una continuació del seu Evangeli, podríem dir que n’és una segona part. Lluc fou un dels companys i col·laboradors més importants de l’apòstol Pau, i per això dedica bona part del llibre als seus viatges i missions evangelitzadores. En aquesta obra se’ns narren els primers anys de predicació dels apòstols i deixebles cristians, immediatament després de la resurrecció de Jesús.
Així doncs, la sèrie que avui us presentem, segueix fil per randa la narració, començant en el moment de la mort de Jesús, posant èmfasi en l’angoixa i temor dels deixebles, que són perseguits tant pel governador romà Ponç Pilat com per els mateixos jueus saduceus, col·laboracionistes dels romans i que controlaven el Sanedrí i el Temple, o sia, tenien tot el poder religiós a les seves mans.
La sèrie es basa en tres fils conductors: la mateixa comunitat de cristians, la comunitat jueva i la força d’ocupació romana. Així doncs, anem veient l’evolució de la primera comunitat de creients, amb la figura de Pere al capdavant, i com aquests van propagant el missatge i guanyant adeptes malgrat les moltes dificultats i entrebancs que van trobant. Com ja és conegut, els cristians van patir una brutal persecució dels mateixos jueus, encapçalats per Saule de Tars, un jueu fariseu deixeble del rabí Gamaliel, un dels homes savis del Sanedrí. Saule, molt més radical que el seu mestre, era un erudit en la Llei, un ferm defensor del Temple i de les tradicions jueves i, és clar, el missatge cristià rebentava completament tot allò que els jueus havien cregut durant segles i generacions. La tradició jueva capgirada del tot i una blasfèmia per les oïdes dels que ostentaven el poder religiós en una societat tant marcada per la seva fe. Però Saule, camí de Damasc, tingué una visió, quedà cec tres dies, i després es convertí al cristianisme, esdevenint així Pau, l’apòstol dels gentils, i el més gran difusor del cristianisme per tot l’imperi.
La sèrie també ens mostra la lluita de govern que existia entre romans i jueus. Apareix, lògicament, el moviment polític antiocupació romana, els anomenats “zelotes”, que avui serien considerats uns terroristes. Aquests empraven la lluita armada contra els romans, per foragitar-los del seu país. Molts zelotes es convertiren al Cristianisme, creient que Jesús era un alliberador polític. Entre ells, un dels dotze apòstols, l’anomenat Simó. Però aquests zelotes no van comprendre el missatge cristià, ni van entendre que la salvació que propugnava Jesús no era terrenal ni política, sinó que anava més enllà. Per això la guerra jueva contra els romans esclatà uns anys després i deixà Judea devastada i el Temple destruït, amb el poble jueu esclafat pels romans.
La sèrie, que solament consta d’una temporada, ens deixa en el moment en què els apòstols, ja ben organitzats i convençuts de la seva missió, es comencen a dispersar pel Pròxim Orient en missió d’evangelització i amb Pau de camí del primer dels seus quatre viatges pel Mediterrani oriental fundant i visitant comunitats.
Tot i deixar-nos a mitges, no sembla que hi hagi d’haver una segona temporada ja que la primera s’estrenà el 2015 i no s’han rodat més episodis. Una llàstima ja que no està gens malament. La reproducció de l’ambient de l’època és fidel, els personatges estan bastant ben trobats i el relat té prou importància en la història mundial com perquè algú s’atrevís a explicar-lo sencer i no deixar-lo a mig fer. Si Pau i Pere no haguessin arribat a Roma i fundat la comunitat cristiana a la capital imperial, ara no hi hauria mil milions de cristians al món i no podríem entendre ni l’Europa actual ni la resta del món.
A més, la producció és digne i amb recursos. La recreació històrica de la ciutat de Jerusalem és bastant fidel, i ens mostra sovint la majestuositat i grandesa del temple manat construir per Herodes el Gran i destruït l’any 70 dC pels romans, i del qual encara avui en queda una paret, el famós mur de les lamentacions.
La interpretació dels actors és correcte, i el càsting està prou ben escollit, ja que han tingut en compte que, en aquell moment, a Jerusalem i en general a tot Israel hi confluïa gent de molts orígens diferents i, per tant, hi havia una gran varietat cromàtica en la pell dels seus habitants. Trobem així alguns deixebles amb característiques clarament semites però també amb trets i colors africans. Pau, per exemple, provinent d’una ciutat grega de l’actual Turquia, és molt més blanc de pell que els seus companys, en canvi Magdalena o Joan són negres (cosa que no deixa de ser, curiosa).
A aquells qui els interessen els temes bíblics i l’inici del Cristianisme és un sèrie que els pot agradar i fer passar una estona entretinguda. Als que no els agrada la història i tinguin poc coneixement de El Nou Testament i del seu context, probablement es perdin en alguns moments i no acabin d’entendre ben bé de què o de qui estan parlant, ni qui és cada personatge. Però en general podríem dir que es tracta d’una sèrie correcte, ben documentada i molt ben reproduïda. Una llàstima que no hi hagi continuació.