Si una cosa és Sitges és un aparador internacional no només de les pel·lícules comercials que podrem veure properament als cinemes com la pel·lícula inaugural del festival The sape of water de Guillermo del Toro o Musa de Jaume Balagueró, sinó també de produccions més humils i difícils que els nostres cinemes les puguin acollir per la gran demanda d’altres films.

Aquest és el cas de Rabbit. El director australià Luke Shanahan ens proposa un thriller de sectes i germans bessons. Fa un any va desaparèixer la germana bessona de la Maude i des de llavors ha viscut turmentada pel que li hagi pogut passar fins al punt de patir al·lucinacions. Convençuda que segueix viva en algun lloc, la jove començarà a seguir les pistes que pren dels seus somnis i que la portaran a descobrir una societat secreta.

El que podria haver estat una bona proposta trepidant i amb un gran gir narratiu es perd amb el tema de sempre: els lligams psíquics que poden o no poden tenir els germans bessons de mateixa placenta. Uns estudis, que si bé han tingut i mantindran ocupada la comunitat científica, no deixen de ser un recurs recurrent en films semblants com The Unborn (2009) o The tirteenth tale (2013). De fet, la història ja s’ha fet ressò d’estudis igual d’horripilants perpetrats, concretament, per Josef Mengele. Aquest fet s’ha portat al cine amb títols com Forgiving Dr. Mengele (2006) o Mengele (2011).

Rabbit no deixa de ser una història típica amb un final totalment obert i lliure a interpretacions, igual que moltes escenes inconnexes i poc clares quant a l’acció. Morts que no se sap perquè han mort o per què els han matat, comunes infestades de gent que tampoc se sap en quin moment col·laboren o no o sota quin motiu… i altres parts de la història que no acaben de quedar clares.

No obstant això, el muntatge de la història és interessant pel fet com està plantejada. El paisatge boscós i alhora tètric aporta aquesta dosi de tensió necessària en films com aquests. És una llàstima que no s’hagi aconseguit un gir de guió al nivell del thriller, ja que l’atmosfera que s’havia anat coent prèviament ho exigia i ho permetia. Però l’acció s’ha acabat perdent amb el de sempre: sectes i experiments de connexió entre bessons.

La protagonista, interpretada per Adelaide Clemens, porta el pes del film i ho fa d’una forma molt notable, ja que en cap moment decau el seu paper i ens permet entrar dins una evolució constant i marcada al llarg de la història. Cal recordar que interpreta ambdues germanes, tot i que la segona només apareix en forma de flashbacks o de records. Per tant, en cap moment apareixen totes dues a pantalla. No obstant això, el joc de cares, molt especialment en les escenes d’histèria estan ben treballades.

Pel que fa a la música, crec que és un encert combinar la percussió i els vents per crear una atmosfera més tensionada i fosca, però combinada alhora amb peces clàssiques i operístiques per contrarestar amb les escenes més disteses relacionades amb la vida dins la secta. Un bon funcionament dels leitmotivs musicals en cada moment de la història.

En general, compleix la seva funció sense excedir-se en cap moment i, malgrat la manca de final tancat o un simple gir de guió, pot arribar a funcionar com a història de sectes que treballen els experiments.

 

AnteriorAquest divendres al cine…
SegüentCINECLUB VIC. La alta sociedad
Avatar photo
Traductora de professió, lectora d'afició. Visc completament enamorada de la novel·la negra i de terror, tot i que qualsevol llibre que em caigui a les mans té l'oportunitat d'enlluernar-me. Sovint escric per afició, però ara per ara, els meus escrits es queden tancats a l'ordinador.