Sembla que no passin els anys per al primer amor entre Sandy Olsson i Danny Zuko i ja en duen 40. Jo no havia ni nascut (tampoc faltava gaire) quan l’any 1978 s’adaptava al cinema l’exitós musical de Broadway sobre els amors de secundària de la dècada dels 50 a Estats Units, protagonitzat per un greaser que era més tros de pa del que volia aparentar i una bona nena que tampoc pretenia ser-ho tant. Sis milions de dòlars més tard s’estrenava a la gran pantalla Grease i, 40 anys després, la seva recaptació total ascendeix als quasi 400 milions.
No pretenc aquí fer una anàlisi d’un film com Grease sinó una anàlisi de la seva repercussió ja des dels seus inicis. El director del film va pensar inicialment en Carrie Fisher per al paper de Sandy, després de despuntar un any abans a Star Wars (1977), però l’elecció de Newton-John va estar propiciada pels productors i sobretot per un obstinat Travolta, el qual va insistir ferventment fins al punt d’anar personalment a convencer-la d’actuar al film. I d’aquest convenciment i rodatge sorgí una meravellosa amistat (no exempta d’una caiguda a la friendzone de Travolta, que aleshores tenia 23 anys, per part de Newton-John de 28) i que ha perdurat fins aquest 40 aniversari del film, declarada en públic recentment a l’esdeveniment que va organitzar l’Acadèmia de les Arts i Ciències Cinematogràfiques (“els dels Oscars”, per enténdre’ns) el 15 d’agost passat al Samuel Goldwyn Theatre de Beverly Hills. Com va dir el mateix Travolta: “Quan comparteixes un èxit meteòric com aquest, impossible de superar, es crea un llaç permanent. He estat al seu costat pel naixement de la seva filla, el seu divorci, quan va perdre a sa germana… I ella el mateix, durant el meu matrimoni, els meus fills… Un munt de records compartits”.
L’èxit de Grease és inqüestionable, però no va ser tant així pels seus actors, sinó que van haver de passar 30 anys fins que l’any 2008, Mamma Mia! la destronés com el musical més exitós de la història del cinema, però curiosament Grease no va suposar el llançament dels seus actors Olivia Newton-John, aleshores una estrella del pop, i John Travolta, a qui ningú coneixia encara pel seu Tony Manero de Saturday Night Fever, perquè tot i ser d’un any abans (1977), es va estrenar després de Grease. Tot i que sabem que si més no Travolta va resurgir arran de Quentin Tarantino i el personatge de Vincent Vega a Pulp Piction (1994), la pel·lícula de 1983 Two of a Kind, que aquí es va titular Tal para cual i que estava protagonitzada pels dos, va tenir tan mala rebuda de públic i crítica que va provocar la seva quasi desaparició de la pantalla; únicament la trilogia humorística Mira quién Habla ens va retornar un Travolta en hores bastant baixes. No obstant, Randal Kleiser, el director debutant amb Grease va suposar un pilar fonamental pel cinema juvenil dels anys 80 i principis dels 90, amb El Lago Azul (1980), El Vuelo del Navegante (1986) o Colmillo Blanco (1991). Fins i tot un film seu no massa conegut, Big Top Pee-wee (1988), ha esdevingut de culte arran de ser el primer film on Danny Elfman (habitual compositor de Tim Burton) va fer la banda sonora.
De fet, una de les cançons més famoses del film, “You’re The One That I Want”, va estar a punt de caure del metratge perquè el director Randal Kleiser odiava profundament la cançó, i a més, va ser escrita expressament pel film i no formava part del musical original de Broadway. Finalment es va acabar incloent, i sort d’això, perquè gairebé es pot dir que s’ha acabat convertint en “La Cançó” de Grease (juntament amb “Summer Nights”, que sí estava en el musical original), i fins i tot s’ha acabat incloent a versions posteriors del musical, formant part ja de les cançons canòniques de l’obra. No obstant, com a mi sempre m’ha agradat anar a contracorrent, la meva cançó preferida és el rockabilly “We Go Together” que al film no apareix fins a l’escena final justament després de “You’re The One That I Want”. Per als fans, al següent vídeo podeu trobar les dues seguides (la segona comença als 4:20). No crec que hi hagi ningú que no hagi vist el film a aquestes alçades, però avís de spoilers: el vídeo és el final de la pel·lícula!
A títol personal, una de les coses que més m’agrada de Grease, apart dels moments musicals, és que adopta el terme “comèdia musical” i alhora fa una crítica social i històrica mordaç. Còmplice directe dels films rockanrollers dels anys 50 i 60 i de la pròpia cultura americana d’aquells anys, es mira aquella època amb gest divertit i subtilment punyent que aporta una visió fresca i entranyable molt més realista del que sembla. La gomina dels pentintats, l’oli dels motors de cotxe, i el fast-food greixós són tres factors molt ben representats al film i enllacen amb el propi títol del musical: Grease, títol que a més cobra una referència extra si tenim en compte que els T-Birds, la banda del Danny Zuko, són greasers, terme despectiu amb què les classes conservadores benestants anomenaven als joves d’ascendència hispana o italiana perquè eren “greixosos”, tant per la roba bruta de treballar com per la gomina dels cabells. Curiosament els mateixos greasers van adoptar el propi nom i el van convertir en expressió de rebel·lia, amb gent com Elvis Presley com a ídols a seguir. La referència a Elvis a l’escena on la Rizzo (Stockard Channing) canta “Look at Me, I am Sandra Dee”, no és gens gratuita.
Amb tot això, és normal que tot i no comptar amb l’opinió favorable de la crítica americana, el públic recolzés el film ferventment i el convertís en títol de culte en poc temps: no en va el film comença amb el que seria un final idíl·lic d’un film de Hollywood dels mateixos anys 50 i 60 (la imatge superior) per mostrar la suposada realitat juvenil americana als 5 minuts.