La pel·lícula que va canviar el nom d’un riu

1565

Amb l’estiu i les vacances, la gran majoria de gent aprofita per viatjar en la mesura de les seves possibilitats i circumstàncies. No és estrany -i va esdevenint més popular any rere any- en aquesta època, doncs, el turisme cinèfil o cinematogràfic. El setè art s’ha caracteritzat sempre per una forta capacitat d’estimulació de l’imaginari de l’espectador i, en molts casos, la fascinació que com a espectadors podem sentir per un film en concret pot anar lligada a la història, als actors, la qualitat visual i narrativa del film, o al lloc on transcórrer l’acció. I és precisament l’associació d’una pel·lícula a un indret concret el que motiva molta gent a triar una destinació turística.

En el cas del cinema podem diferènciar, a grans trets, dos tipus de turisme cinematogràfic. Per una banda tenim el cinèfil que busca passejar-se per la ciutat o país que fa de rerefons (a vegades fins i amb protagonisme dramàtic) d’un film particular, s’hagi filmat realment al lloc en questió o s’hagi recreat. Tenir ganes de passar un cap de setmana admirant l’art de Roma després de veure La grande bellezza (2013) o anar-hi de vacances i llogar una vespa després d’haver vist Vacaciones en Roma (Roman holiday, 1953); tenir l’impuls de voler menjar-se un croissant davant de la joieria Tiffany’s com a Desayuno con diamantes (Breakfast at Tiffany’s, 1961) o córrer pel museu del Louvre com a Banda aparte (Bande à part, 1964) poden ben bé motivar un viatge.

Aquest tipus de turisme és molt semblant al que pot originar un llibre, sense anar més lluny, són forces els seguidors de Woody Allen que recorren New York com si d’una ruta literària es tractés. Per l’altra banda tenim el fan o seguidor d’una pel·lícula o sèrie que es desplaça fins a les localitzacions de rodatge, sortin o no identificades com a tal al metratge final. Pensem en com Girona ha intentat rendibilitzar el rodatge de Joc de trons (Game of thrones), o com Almeria encara ara segueix sent popular entre els seguidors dels Spaghetti westerns.

D’aquestes dues categories lliurament establertes, és en la primera on el cinema ha popularitzat destinacions de manera més efectiva, convertint-les, en alguns casos, en punts altament turístics. Un dels països que aglutina diversos exemples, i molt significatius, és Tailàndia. Tailàndia com a destinació turística és altament popular a Europa i sobretot a Catalunya i Espanya, i una part de la seva popularitat la deu al cinema.

Si repassem el què portem de segle, al pensar en Tailàndia, a la majoria de nosaltres ens ve al cap -sense la necessitat de consultar google- la pel·lícula La platja (The beach, 2000) on Leonardo DiCaprio anava a parar a una illa semideserta, paradisíaca i fora del radar turístic. Maya bay, la platja protagonista del film dirigit per Danny Boyle, és avui dia probablement la platja més visitada de tot el país, i de platges i illes, a Tailàndia, n’hi ha moltíssimes.

Més recentment tenim la segona entrega de Resacón en las Vegas, Resacón 2, ahora en Tailàndia (The hangover part II, 2011), on Bradley Cooper i companyia perdien el control pels carrers i la vida nocturna de la caòtica Bangkok. Dues pel·lícules recents de gran éxit comercial i popularitat. I si ampliem el varem a la vessant tràgica, també hi ha Lo imposible (The impossible, 2012), el film de J.A. Bayona amb Naomi Watts i Ewan McGregor també de gran èxit. Vista aquesta popularitat recent es fa estrany que John Rambo triés Tailàndia, encara que fos la jungla del nord del país, com a indret on anar-se a recloure en la quarta entrega de la saga (John Rambo, 2008).

james-bondPerò si anem més enrere, encara trobem més exemples de pel·lícules de gran èxit comercial ambientades a Tailàndia. I és que l’espia més famós de la cultura popular -amb la cara de Roger Moore- va fer cap al país asiàtic i a una de les seves illes per fer front a l’Home de la pistola d’or (The man with the golden gun, 1974), també conegut com l’home dels tres mugrons o Scaramanga, i amb el rostre de Christopher Lee. No cal dir que la “illa de James Bond” apareix en innumbrables fulletons turístics i tours organitzats.

Un altre cas, i per partida triple, el trobem en la novel·la feta pel·lícula (i també músical de ana-y-el-reygran èxit a Broadway) Anna i el rei de Siam de Margaret Landon basada en les memòries de Anna Leonowens com a mestre dels fills del rei Mongkut o Rama IV. La novela ha estat adaptada en tres ocasions al cinema. Primer una producció britànica -guanyadora de 2 Oscars- amb Rex Harrison i Irene Dune (Anna and the king of Siam, 1946), després l’adaptació de Hollywood -guanyadora de 5 Oscars- amb Yul Brynner i Deborah Kerr (The king and I, 1956) i, més recentment, una altra versió americana amb Jodie Foster i Chow Yun-Fat (Anna and the king, 1999). Sobre la versió del 1956 destacar que va ajudar a popularitzar a tot el món els teixits de seda fabricats a Tailàndia ja que l’anglès afincat a Bangkok, Jim Thompson, va subministrar les teles per fabricar el vestuari.

Tot i això el cas més singular sobre com una pel·lícula pot tenir una influència més profuda que la de servir de reclam turístic la trobem en la extraordinària El pont sobre el riu Kwai (The bridge on the river Kwai, 1957), dirigida per Davin Lean i amb Sir Alec Guiness, William Holden, Jack Hawkins i Sessue Hayakawa. En aquest emblemàtic film es narra com un grup de soldats anglesos, presos pels japonesos durant la segona guerra mundial, construeixen un pont ferroviari mentre els aliats fan plants per destruir-lo.

El pont forma part de la via ferroviària que els Japonesos van fer construir per unir Tailàndia i Birmània (Myanmar) i així poder abastar les seves tropes. La via de ferrocarril de 415 km va ser construida en poc més d’un any per 60,000 presoners de guerra i 180,000 treballadors asiàtics en condició de semi-esclavitut, en duríssimes condicions climàtiques i geogràfiques, i sota les dures condicions i cruesa dels oficials japonesos. També rep del nom de Death railway o “via de la mort”.

Un dels punts més corprenedors d’aquesta línia és precisament Hellfire pass, a poca distància del pont sobre el riu Kwai. Un film recent, amb moments interssants però irregular, amb Colin Firth i Nicole Kidman es fa ressó de la construcció d’aquest pas (The railway man, 2013). Però tornem al pont. El pont sobre el riu Kwai es troba a la localitat Tailandesa de Kanchanaburi, a poques hores de Bangkok.

el-puente-sobre-el-rio-kwaiEl film (rodat a Sri Lanka) està basat en la novel·la homònima de Piere Boulle publicada el 1952. Piere Boulle va escriure la novel·la a partir dels seus coneixaments sobre la construcció de la Death railway, que circula en paral·lel al riu Kwai. Es tracta d’una obra de ficció que utilitza la construcció de la línia com a rerafons real. En situar un pont en l’eix central de la història Piere Boulle, que mai havia estat a Tailàndia, va donar per fet que el pont travessava el riu Kwai i així ho va fer constar a la novel·la i al títol.

A partir del gran èxit de la pel·lícula, guanyadora de 7 Oscars, a la localitat de Kantchanaburi van començar a arribar turistes que volien veure el pont sobre el riu Kwai, però els locals quedaven astorats, no hi havia cap pont del tren sobre el riu Kwai. Hi havia la famosa línia ferroviària construida per presoners de guerra, sí, i hi havia un pont del tren, també, però no sobre el riu Kwai, sino sobre el riu Mae Klong, un afluent. Piere Boulle no va caure en el detall que si una via ferroviària transcórrer en paral·lel a un riu, hi ha més possibilitats que es construeixin ponts per travessar els seus afluents que no per canviar de banda del riu principal. Els Tailandesos, però, que van ensumar-se que allà hi havia possibilitats de negoci i, sense pensar-s’ho dues vegades, es van decidir a canviar el nom del riu. És així com avui en dia tenim el riu Kwai gran i el riu Kwai petit, i gràcies això tenim un pont sobre el riu Kwai.

El pont sobre el riu Kwai, el film, és una meravella del setè art i una de les pel·lícules més emblemàtiques de la història del cinema. David Lean, va ser probablement l’últim director capaç de crear grans superproduccions de gran bellesa visual, profunditat narrativa i complexitat argumental d’èxit internacional i també de crítica. Ell és l’autor d’obres monumentals -en pressupost i qualitat final- com Lawrence d’Arabia (Lawrence of Arabia, 1962), Doctor Zhivago (1965), La filla de Ryan (Ryan’s daughter, 1970), i Passatge a l’Índia (A passage to India, 1984). Avui en dia el principal problema de les grans produccions és precisament el predomini de l’acció i efectes especials -pensant en el rendiment de taquilla- en detriment del resultat artístic i singular de l’obra.

Pel seu film Davin Lean va comptar amb un gran repertori, de El pont sobre el riu Kwai sempre se’n ressalta la cèlebre interpretació de Sir Alec Guiness -un habitual de Lean- que li va suposar un Oscar al millor actor i la presència de William Holden, una estrella indiscutible de Hollywood i un dels millors actors de la seva generació. També és molt recordat el paper del coronel japonés Sato en contraposició al personatge interpretat per Alec Guiness.

El què poca gent recorda o sap és que Sessue Hayakama, qui interpreta el coronel Sato, va ser un dels primers sex-símbols de Hollywood, en majúscules, abans de la irrupció de Rodolfo Valentino, gràcies a un film de Cecil B. de Mille el 1915. Malgrat tot, la seva popularitat de superestrella es va acabar amb el cinema mut, prou es va cuidar Hollywood d’incolcar un ideal de sex-símbol on no hi havia lloc per ètnies o raçes diferents a la caucàsica, no fos cas que les dones americanes s’enamoréssin d’un altre Hayakama o Valentino qualsevol amb el munt d’americans ben plantats que hi ha. Hayakama també va combatre amb al resistència francesa durant la Segona Guerra Mundial per després tornar a Hollywood on va quedar relegat a papers secundaris o de malvat.

Si us plantejeu on anar de vacances l’any vinent o si es dóna la coincidència que aneu a Kantchanaburi i travesseu a peu el pont o, encara millor, recorreu el tram final de la línia amb tren, podeu anar pensant en totes aquestes petites coses i, mentre xiuleu, rememorar la pel·lícula que va canviar el nom d’un riu.

 

 

 

 

 

Comparteix
Anterior‘Sing street’, de John Carney
SegüentAgatha Christie i Hércules Poirot ressusciten aquest dijous
Científic durant el dia, amant del cinema i la lectura a les hores lliures. M’agraden els westerns. La trilogia del Padrí és la referència, Sam Peckinpah el caràcter, Jim Jarmusch i Richard Linklater el present (me’n descuido tants…). El meu llibre preferit és “Seixanta anys d’anar pel món” d’Eugeni Xammar. M’agrada llegir de tot, però entre Proust i Montaigne hi és gairebé tot. Jaume Cabré és l’autor de qui he llegit més llibres.