Títol: Parc Juràssic
Autor: Michael Crichton
Any de publicació: 1990
Editorial: Alfred A. Knopf
No trobo millor manera de començar aquesta secció de ciència i naturalesa que amb un dels “Best Seller” per excel·lència i de gran èxit en la gran pantalla, Parc
Juràssic. Aquesta novel·la parteix d’un dels temes més recurrents en la ciència-ficció: la biotecnologia, que amb les seves possibilitats i els seus inconvenients en són el fil conductor.
La manipulació genètica en aquest cas es centra en la recuperació dels dinosaures per tal de poder crear un parc temàtic. És més habitual enfocar la biotecnologia des d’un àmbit mèdic, no obstant això, la mateixa novel·la justifica aquest fet, explicant que l’àmbit recreatiu és més beneficiós econòmicament.
La història té un ampli ventall de protagonistes que ens donen diferents matisos. En clau d’aportacions científiques els més rellevants per mi són l’Alant Grant, el palentòleg, ja que al llarg de tota la història genera una anàlisis anatòmic i comportamental dels dinosaures comparant-los principalment amb aus, per la seva proximitat filogenètica, i en part amb rèptils i amfibis. Ellie Sattler, la paleobotànica, ajuda en aquesta descripció dels dinosaures a més d’aportar detalls sobre els ecosistemes vegetals de l’època del Juràssic, així com una visió de les plantes com a organismes dinàmics que interaccionen amb l’ambient i amb altres organismes. Iam Malcolm, qui és un matemàtic especialitzat en la teoria del caos, aportarà la part de càlculs i gràfiques i teories sobre l’evolució dels sistemes biològics. Henry Wu, el genètic, a través del doctor Wu s’explica la part de la biotecnologia que permetria la creació de dinosaures a partir de fragments d’ADN.
Els detalls científics que relaten la clonació dels dinosaures són tan precisos, que et fan preguntar si realment seria possible en el món actual crear dinosaures. Qui no li agradaria poder veure un velocirraptor (per descomptat amb moltes mesures de seguretat)?
L’obtenció de l’ADN de dinosaure de l’interior de mosquits conservats en ambre, és per a mi una de les parts més sorprenents de la història. Tot i així, biològicament parlant es creu que els mosquits no van coincidir espacio-temporalment amb els dinosaures. No obstant això, considero que és un raonament molt enginyós i diferent, a més de donar a conèixer l’ambre com a agent conservador. Cal tenir present que l’ADN és una molècula altament inestable que es degrada amb facilitat, així que obtenir informació genètica amb tanta antiguitat és poc probable.
La comparació dels dinosaures amb les aus és l’altra part que més m’ha agradat. A primera vista l’aspecte dels dinosaures es podria relacionar més fàcilment amb els rèptils, però és sabut des de fa molts anys que la relació evolutiva és més propera amb les aus. Tot i que en la reconstrucció genètica dels dinosaures de parc juràssic també s’utilitzen fragments d’altres organismes, entre els quals n’hi ha de rèptils, fent que els dinosaures expressin característiques pròpies d’aquests grups, la constant comparació amb les aus no permet confusions.
En general he gaudit moltíssim d’aquesta lectura i m’ha sorprès positivament així com també considero que l’adaptació cinematogràfica feta per Spielberg recull la majoria de conceptes científics de la novel·la. Cal tenir present que no es tracta d’una novel·la gaire recent, no obstant això, les tècniques explicades no difereixen gaire de les actuals, fet que dóna major rellevància a aquesta obra.