No seria just dir-vos que m’he sentit identificada amb Papallones negres, de Priscilla Morris (Periscopi, 2025), perquè per fortuna meva no m’he vist immersa en una guerra i espero no veure-m’hi mai, però també és cert que un llibre no necessàriament t’ha d’interpel·lar en carn i ossos per tocar-te la fibra, a vegades només fa falta un ingredient per convertir-se en una història inoblidable. I per a mi aquest ingredient ha estat llegir aquesta novel·la allà on transcorre, Bòsnia i Hercegovina, per això no puc desvincular aquesta ressenya de la meva experiència recent.
Quan vaig planificar el viatge a Bòsnia i Hercegovina i Croàcia, vaig tenir clar que llegiria aquesta història que et submergeix de ple a la guerra dels Balcans. El conflicte iugoslau és un tema que sempre havia tingut present, però no prou per capbussar-m’hi del tot. Tot el que en sabia és que un estiu dels noranta vaig conèixer l’Edna, una nena més o menys de la meva edat que va exiliar-se amb la seva família per fugir del desastre. La recordo jugant al carrer altres nens, feliç i alhora agraïda per l’acolliment de tots, i suposo que amb una certa recança i enyorament per ser lluny de casa. El meu pare em va explicar qui era i d’on venia, però un dia devien tornar a marxar i ja mai més en vaig saber res. Què se’n deu haver fet? De què fugia realment? Què devia sentir?
Les respostes les he trobat a Papallones negres, una novel·la colpidora sobre la guerra de Bòsnia ambientada a Sarajevo. La Zora és una pintora paisatgista i professora de descendència sèrbia que viu a la ciutat amb el seu marit, en Franjo. La història té com a punt de partida l’ocupació del pis de la seva mare, un dels símptomes de crispació que aleshores està vivint la capital de Bòsnia. A partir d’aquí, la Zora, juntament amb la seva família i veïns, sacsejada rere sacsejada anirà vivint una sèrie de fets que li condicionaran el dia a dia i li faran prendre una decisió ben difícil: fugir de Sarajevo o quedar-se i resistir? Marxar significa començar de nou, qui sap com i a on. Quedar-se, jugar-s’hi la vida, però alhora convertir-se en símbol de resistència. En qualsevol cas, sobreviure com es pugui. La Zora, ferma, tria quedar-se, Sarajevo és casa seva, així és com ho sent i ho viu, però el marit i la mare s’exilien a Anglaterra, on hi ha la seva filla.
Durant uns mesos llargs i feixucs acompanyarem la Zora en aquest setge i coneixerem els seus veïns: en Misrad, l’Anto, la Milka, la Lenka, l’Una… Serem testimonis de la decadència que viu la ciutat, la manca de menjar, aigua i electricitat, la metralla que es converteix en banda sonora… i com ells ho enfronten i fan pinya sense perdre ni un bri de dignitat i honor entre tant patiment. És increïble l’esperit de supervivència que tenim els humans i és increïble, també, com malgrat els obstacles ens aferrem, potser de manera irracional, a allò que més estimem: casa nostra. Un llit, un quadre, un pinzell, un llibre, una foto, un moble… En aquestes circumstàncies, qualsevol objecte pren molta força i s’omple de significat, és la nostra llar. D’entrada costa d’entendre la decisió de quedar-se, és fàcil veure-ho així trenta anys després, però qui s’havia de pensar que tot plegat arribaria tan lluny? És tan poc real imaginar-te enmig d’un conflicte bèl·lic que el nostre cap ens ho fa negar fins al punt de voler-nos quedar, precisament perquè t’estimes tant el lloc d’on vens que no pots veure-te’n allunyat.
Entre runes, por, caos i incerteses, la Zora troba el refugi en l’art. Pintar és el seu bàlsam, l’espurna que li manté viva la il·lusió i així ho desgrana Morris pàgina rere pàgina, embolcallant-nos d’art, ponts, simbologia i resiliència. Em pregunto si jo seria capaç de refugiar-me en la lectura amb el rebombori de les bombes de fons. Potser sí. Evadir-se i trobar el consol en les coses que més ens agraden són un incentiu més d’això que en diem supervivència. Però anem en compte de no caure en la romantització: poden haver-hi instants de felicitat enmig de l’horror, però no oblidem que tan sols són engrunes d’un pa sencer esmicolat.
Llegir aquesta novel·la allà, a Bòsnia, i especialment a Sarajevo, a tocar de tot plegat, ha sigut una de les millors experiències lectores que he tingut mai. I també un cop de puny. Ha sigut una lectura del tot immersiva que m’ha permès no només entendre millor el conflicte social i polític, també despertar-me emocions que no hauria experimentat des del sofà de casa. Conèixer la Bòsnia literària i la real alhora ha estat bonic i commovedor. Crec que bona part d’aquest sentiment és perquè durant els fets jo ja havia nascut i d’alguna manera això em fa sentir més propera a aquesta realitat. Passeges pels carrers i, de sobte, veus una paret marcada per la metralla, edificis a on va la Zora amb senyals de bombardejos i tirs. Travesses una plaça i t’hi trobes uns senyors amb gorra jugant a uns escacs gegant, els mateixos que protagonitzaran el fragment que llegiràs al jaç abans d’anar a dormir. Camines per arreu i et topes amb algú que potser fa trenta anys s’escapava atemorit per aquestes llambordes, algú amb una vivència pròpia d’aquell horror que va sobreviure i que ara és aquí per explicar la seva història i la dels que no ho van poder fer.
Bòsnia i Hercegovina és un país amb paisatges preciosos i amb una barreja de cultures, tradicions i ètnies molt interessant. Conviuen persones de diferents religions i costums i per a algú com nosaltres, que provenim d’una societat en què les classes socials i la procedència estan tan marcades, xoca de veure i alhora enriqueix moltíssim. Tot això es percep a les pàgines d’aquesta novel·la, la llàstima és que hi ha qui entenia aquesta mescla com una amenaça i això va desencadenar una guerra que a dia d’avui continua una mica latent. Perquè sí, encara s’hi respiren aires una mica tristos, però a poc a poc va ressorgint del desastre sense perdre l’essència, entre el verd esperançador del paisatge que ho inunda tot.
Gràcies, Priscilla, per no deixar caure en l’oblit aquests fets tan esgarrifosos. I gràcies, Zora, per aquest viatge tan emotiu, interessant i commovedor, el literari i el real.
