Per a la gran majoria de lectors estic segur que no cal gaire presentació d’aquesta popular sèrie creada per Akira Toriyama, responsable també de la sèrie —encara més popular— Bola de Drac. Tant El Dr. Slump com Bola de Drac  van esdevenir sèries mítiques dels primers anys del Club Super 3 de TV3 i es pot dir que han marcat unes quantes generacions consecutives de catalans. Bola de Drac, que ha gaudit de moltes més reemissions, encara ara està arrasant entre la canalla en el nostre país.

El Dr. Slump, més conegut per l’Arale, és una sèrie molt interessant i m’atreviria a dir que molt innovadora i trencadora en l’aspecte narratiu així com en el seu atreviment. Al nostre país, i també a nivell de les cadenes espanyoles, el panorama de dibuixos fins als 80 havia estat dominat majoritàriament per sèries com Heidi, Marco, L’Abeja Maya o Jackie y Nuca. Totes històries de narració tradicional o clàssica on se’ns mostraven les petites aventures del protagonista o d’un grup de personatges. Per una banda hi havia les sèries de vocació realista, i fins i tot amb un grau considerable de dramatisme, com Heidi o Marco; i llavors teníem les sèries on els protagonistes eren animals, i tota l’acció passava des del seu punt de vista, com el cas de l’Abeja Maya. A Jackie y Nuca trobem que els protagonistes són uns óssos i veiem la relació que tenen amb els humans. Totes aquestes sèries, però, tenien un gens dissimulat to alliçonador i vocació de transmetre un seguit de valors molt prudents sinó conservadors. En cap cas eren uns dibuixos que es poguessin qualificar d’arrauxats. D’altra banda, a través de Disney ens arribaven mons més màgics i elaborats, grans històries i personatges més simpàtics i amens però tot molt políticament correcte. Tom i Jerry sense cap mena de dubte tenien molta més acció, corredisses i dos animals fent-se la punyeta constantment, però en essència no és que tinguin massa profunditat de lectura. Si volíem una mica més de “mala llet” havíem de recórrer a la Warner, a Bugs Bunny i companyia que eren els que, fent servir l’argot actual, tenien una factoria més “indie” i un fons molt més transgressor, fins i tot experimental en l’àmbit narratiu malgrat pertànyer a un gran estudi. En aquest context, el desembarcament de l’anime japonès a Catalunya, capitanejat per les creacions d’Akira Toriyama va ser tot una revolució.

El Dr. Slump presenta un investigador, sempre amb una cigarreta als llavis, que està acabant de construir un robot amb l’aparença d’una nena de 13 anys. El primer que ens crida l’atenció són els personatges. Tot i que en un primer moment semblen “ben dibuixats” i proporcionats, de seguida veiem que desfiguren l’expressió de la cara i agafen postures exagerades, fins i tot ridícules, per ressaltar els diferents tons de cada situació. A aquest fet s’hi sumen els imagestocs fantàstics i irreals que passen entre escenes o en segon terme, com un porc amb un megàfon anunciant que ja es de dia, mussols que quan passen volant anuncien que són mussols, o corbs que diuen “babau-babau”, un personatge d’aparença humana fent sortir el sol per l’horitzó estirant-lo amb una canya de pescar com si acabés d’atrapar un peix… en definitiva tota una sèrie de factors que ja ens mostren que el món on entrem és de tot menys convencional i que està regit per unes normes i codis del tot fantasiosos i surrealistes.

Presentada la situació inicial, la sèrie té un gran encert. En cap moment es pren seriosament a sí mateixa i ja des del primer capítol mostra un alt grau d’autoparodia. Tenim, per exemple, quan el professor Sembei s’afaita i es vesteix de noia perquè li fa vergonya comprar unes calcetes pel robot que acaba de crear i, a l’escena següent, ja a casa, torna a tenir el bigotet del principi. També surt un petit personatge en forma d’ocellet i amb un gran llapis a les mans assenyalant el bigoti i exclamant “que ràpid li ha tornat a sortir!”. Un altre exemple el trobem quan una cambrera del bar es sorprèn en adonar-se que l’Arale no té forats del nas i el professor Sembei surt del pas dient que ella tampoc, que això són uns dibuixos i no deu voler que el dibuixant perdi el temps fent els forats del nas a tots els personatges. Amb moments com aquests —la sèrie n’està plena— no només s’introdueixen situacions que resulten còmiques, sinó que experimenten amb el llenguatge narratiu, el que es podria anomenar com metacinema o metahistòria (un altre dia ja parlarem d’aquest concepte). A diferència de les sèries comentades al principi, des del minut zero ens adverteixen que són uns dibuixos, que no tenen ni solta ni volta i que no pretenen que ens fiquem dins d’un argument complex perquè només es tracta de la creació d’uns dibuixants. Trenca amb el que en cinema s’acostuma a denominar com “la quarta paret”, els personatges directament o indirectament s’adrecen a l’espectador trencant l’atmosfera de la realitat de la narració. Això no passa amb Bola de Drac, on sí que hi ha una linealitat molt marcada amb la història i busquen que els espectadors quedin atrapats per l’argument. En el Dr. Slump busquen que l’espectador es familiaritzi ràpid amb els personatges principals i els trobi divertits, però no busquen mantenir-te a l’expectativa del què passarà en el següent capítol ni com acabarà un combat o una història. Són capítols tancats, on hi ha una base argumental de fons que uneix inadvertidament els episodis, i on l’al•licient és engegar la televisió per veure quina una en faran avui. Fins i tot el creador es dibuixa a sí mateix i apareix a la sèrie en alguns capítols interactuant amb els seus personatges.

Un dels altres grans encerts de la sèrie és l’ús que fa de la vila i dels seus habitants (qui no hagi fet servir mai l’expressió “bon dia a la vila del Pingüí” per saludar al entrar a un lloc familiar, que tiri la primera pedra). El fet d’estar en un poble on els protagonistes segueixen una vida quotidiana, permet que els autors puguin introduir un nombre de personatges secundaris, alguns fins i tot “regularment espontanis”, prou elevat com per permetre un ventall molt ampli d’històries i subhistòries però prou reduït com perquè acabem familiaritzant-nos amb tots ells. Gran part de la riquesa de El Dr. Slump es troba sobretot en els personatges secundaris, ja que permeten introduir innombrables situacions completament noves i eviten que la sèrie es faci repetitiva. També és molt interessant la manera com van introduint alguns d’aquests personatges, primer de manera merament esporàdica, fent d’enllaç entre una escena i una altra o interactuant breument amb un dels protagonistes per després (potser molts capítols després), atorgar-los un paper determinant —sinó protagonista— en algun capítol. Ara em podria passar línies només nombrant personatges secundaris de la sèrie i de ben segur que us sonarien tots i tots us portarien un somriure a la cara (el rei Nikotxan, el motorista, l’Aro, la Xampinyó, l’Ovocaman, la professora Yamabuki, les Gatxans, el professor Cap rodó, la família Tun, i un llarg etcètera). Aquest “pluriprotagonisme” és un detall que ja ens marquen en el segon capítol on, l’aparentment protagonista, el professor Sembei Norimaki o Dr. Slump (i que dóna nom a la sèrie), pràcticament no apareix i quan per fi el veiem en pantalla diu alguna cosa semblant a “si no surto en aquest moment, pràcticament no aparec en tot el capítol”. Amb petits avisos com aquests ja no se’ns fa gens estrany que més endavant trobem capítols plenament centrats en personatges que no apareixen regularment.

No només això, Akira Toryiama aprofita elements del relat clàssic per introduir-los al seu gust. Tenim un antagonista, el Dr. Maxirito. Tenim una història d’amor que comença en introduir l’home de caramel número quatre, rebatejat més endavant com Ovocaman, i tenim la història d’amor entre el Doctor i la senyoreta Yamabuki.

I per si tots aquests elements no fossin suficients per crear situacions noves, de tant en tant, ens trobem amb capítols ambientats en una “realitat” completament diferent i on els personatges, si bé conserven la seva escènica i trets distintius, desenvolupen unes habilitats diferents i fins i tot el tipus de relació entre ells es ve alterada. O bé han de salvar el planeta, o han de lluitar contra algun monstre o exercit estrany. La sèrie també fa una cosa que avui en dia hi estem molt acostumats, però que 20 o 30 anys enrere era més sorprenent, i és que s’aprofita de les icones, imatges i personatges de al cultura popular (o cultura pop com en diuen ara). Tenim un alumne que ve de la gran ciutat que es diu Spuk i és clavat al capità Spock, tenim un membre del cos de policia amb la mateixa careta que un soldat de l’exèrcit imperial de Star Wars, tenim en Suprunaman i en Parzan…

I m’estic deixant la característica més sorprenent i transgressora de la sèrie. Les bromes sobre aspectes físics i sexuals. El què anomenaríem la “verdor” de la sèrie. Tot d’aspectes amb més o menys càrrega “sexual” que de ben segur a la canalla ens passaven inadvertits però que de grans ens fa veure un sentit diferent a les mateixes situacions còmiques que ens havien fet riure anys enrere. I és que el Follet Tortuga (el personatge més proper a l’univers Arale de Bola de Drac) és un purità al costat del professor Sembei Norimaki. En El Dr. Slump trobem un capítol sencer dedicat a aconseguir veure-li les calces de maduixa a la senyoreta Yamabuki, el segon capítol de la sèrie el professor es fa unes ulleres per veure a través de la roba, etc. Els dibuixos no renuncien a tractar aspectes com la diferència física entre nens i nenes, ni a fer broma del fet que un home se senti físicament atret per una dona. Perquè sempre hi donen un tractament d’innocència, com ho fa una criatura quan veu un dibuix o una foto d’un “pitu” i es posa a riure baixai s’esvera. I s’insulten. Sí, es diuen “inútil”, “beneit”, “ximplet”, “idiota” (aquest és dels més repetits). I tractant aquests temes més obertament el que aconsegueix és tractar l’espectador, els nens i nenes, com a petits adults, no com a ximplets. Molts dibuixos o programes sovint cauen en l’error de tractar els infants amb les limitacions d’un ximplet quan senzillament són unes personetes que encara no s’han fet adultes. Aquestes característiques també les trobàvem —tot i que menys marcades— als inicis de Bola de Drac, quan en Goku era petit. En un anàlisi superficial, l’ús d’aquests recursos pot semblar inapropiat. De fet, quan van tornar a redibuixar la sèrie fa pocs anys per tornar-la a popularitzar, van suprimir molts d’aquests aspectes i, sense anar més lluny, el Bola de Drac que es pot veure als vespres al 33 és un Bola de Drac amb escenes censurades sobretot el període on en Goku era petit i tenia situacions de descoberta del gènere femení amb la Bulma.

Com hem dit, El Dr. Slump és una sèrie creada pel dibuixant Akira Toryiama i emesa entre els anys 1980 i 1984. TV3 la va començar a emetre a la segona meitat dels anys 80 i la va tornar a emetre a principis dels 90. Estem davant d’una grandíssima, irreverent i divertida sèrie d’animació que ha donat lloc a elements que ja formen part del nostre imaginari popular com la salutació de l’Arale “Utxà!”, “oió hola!”, o la “caca de l’Arale”. I no cal mencionar que molts nois ens creiem més atractius quan adoptem un posat seriós per parlar amb una noia tal i com el professor Sembei amb la Srta. Yamabuki. Veient la sèrie de nou, i salvant les distàncies, a moments em sembla com si els Monthy Python s’haguessin posat a fer dibuixos per a nens. I és que El Dr. Slump crea humor des de l’absurd i la reiteració, amb originalitat i surrealisme, però amb un ull posat a la realitat i a l’autocrítica pròpia i també col•lectiva. I no he dit el millor de tot. Escric aquest article perquè recentment vaig descobrir, per pura casualitat, que a Youtube es pot trobar la sèrie sencera en català (un usuari té els 243 episodis penjats al seu compte i accessibles per a tothom) i al tornar a mirar el primer i segon capítols —i tenint uns quants anys més respecta la última vegada que vaig veure “l’Arale” per la tele— em vaig trobar amb l’agradable sorpresa que El Dr. Slump no ha passat gens de moda, no ha perdut vigència i que la seva originalitat narrativa la fa encara més atractiva avui que quan ho mirava de marrec i només hi veia un home que em feia riure perquè es tronava seriós i atractiu davant de les dones, i una nena-robot que empaitava la gent amb una “caca de l’Arale” enganxada en un pal. Que no us faci por la possibilitat que us caigui un mite d’infantesa… tot el contrari!

Però hi ha un fet sobre la sèrie que, entre les rialles i les barbaritats, se m’ha fet molt palesa mentre tornava a mirar els capítols abans d’escriure aquest article —i que coincideix amb el record que en tenia de petit—. Tot i l’aparença superficial i políticament incorrecte, el que veritablement transmet El Dr. Slump és una gran capacitat d’imaginació. On trobareu maneres més originals, enginyoses i a la vegada tendres de mostrar-nos com surt el sol cada matí i com ho fa la lluna per les nits. I, encara més valuós, El Dr. Slump ens retorna l’emoció i les ganes de veure el món amb la innocència i il•lusió d’un vailet (o no hem sigut tots el marrec sense prejudicis que se sorprèn i es meravella davant qualsevol petit detall, per insignificant que sigui, com ho fa la innocent Arale a cada nova peripècia?). Gaudir avui de El Dr. Slump pot ser una ximpleria, o pot ser com veure una serp que s’ha menjat un elefant enlloc de veure-hi un barret…

Ramon Muns

https://www.youtube.com/watch?v=iSejlR5o7pk

Comparteix
AnteriorNovetats de Sant Jordi 2015
SegüentLa importància d’explicar contes a L’Escola Bressol Els Picarols de Manlleu
Científic durant el dia, amant del cinema i la lectura a les hores lliures. M’agraden els westerns. La trilogia del Padrí és la referència, Sam Peckinpah el caràcter, Jim Jarmusch i Richard Linklater el present (me’n descuido tants…). El meu llibre preferit és “Seixanta anys d’anar pel món” d’Eugeni Xammar. M’agrada llegir de tot, però entre Proust i Montaigne hi és gairebé tot. Jaume Cabré és l’autor de qui he llegit més llibres.

1 comentari

Comments are closed.