Fa uns dies vaig passar per la llibreria en ple acte d’avorriment. Tècnicament havia d’estar a la feina, però em van deixar marxar abans. Suposo que feia més nosa que servei. En resum, vaig entrar, vaig saludar al dependent i vaig començar a buscar entre els prestatges. Bukowskis, Ishiguros, Bens Brooks… ho tenia tot bastant vist fins que vaig aixecar la vista i al prestatge de dalt hi havia un nom que em va cridar l’atenció: Nick Cave. Sí, el mateix Nick Cave de Nick Cave & The Bad Seeds. I no era una biografia. Era una novel·la. I l’havia escrit en Nick Cave. No acabava de creure-m’ho del tot. No vaig trigar a pagar i a començar-lo. Em va durar dos dies. Potser menys.
S’ha de reconèixer que és un llibre divertit, sempre que siguis capaç de fer broma sobre el suïcidi, l’alcoholisme, la mala praxis paternal i/o l’addicció al sexe. El llibre comença fort. Bunny Munro és un venedor porta a porta de productes cosmètics i aprofita la seva condició per follar-se tot el que es mou. Té un fill petit, d’uns deu anys, i una dona que se suïcida només de començar la novel·la. Divertit, oi? A partir del suïcidi de la seva dona, Bunny entra en una espiral autodestructiva mentre observa passivament com la seva vida va a pitjor. Resum acabat.
Nick Cave és un gran estilista, no es pot negar. El seu estil recorda fortament a Nabokov o Jay McInerney, però les seves històries són completament bukowskianes, molt d’alcohol, molt sexe i una preocupació nul·la per les vides alienes. De fet, en alguns moments sembla que estiguis submergit en l’ambient d’algun concert seu. Depressió divertida.
Diuen que llegir és una activitat d’intel·lectuals, però en aquest cas és una activitat de borratxos. Drogueu-vos i llegiu de gust.