Havia vist Morir no es lo que mas duele en alguna llibreria i la portada i el títol em van cridar l’atenció. Els que em llegiu tot sovint o em coneixeu sabeu que per coses de l’ofici no em deixo portar per l’aparença d’un llibre, però no vaig poder resistir la temptació en llegir la sinopsi. La veritat és que la novel·la d’Inés Plana comença molt bé i, de fet, l’statu quo del qual partim no pot ser més suculent. Malgrat tot, la seva resolució acaba esmorteint una mica la idea inicial. Com passa moltes vegades la idea és molt bona, però l’execució potser no tant.
Sinopsi
Un bon dia apareix un professor de literatura penjat i sense ulls. Per a més inri troben un paper a la seva butxaca amb el nom i l’adreça d’una noia, la Sara Azcárraga, una correctora d’estil que pràcticament no surt de casa i que està més cap allà que cap aquí, però que és incapaç de matar una mosca. En Tesser i en Coira, es dedicaran a unir les peces d’aquest trencaclosques que ha d’unir el mort amb la noia passant per un assassí. I ja callo perquè no us vull fer cap spoiler. Una història suculenta, oi?
A favor
En general els personatges estan molt ben treballats i són totalment rodons. Tot i així, de vegades se’ns expliquen aspectes de la seva vida que poc tenen a veure amb la trama principal. Per exemple, se’ns parla de la parella de Coira, quelcom que no aporta res a la trama. O bé s’intenta donar profunditat i matisos als personatges d’una forma maldestra, o bé Plana ens introdueix detalls que seran rellevants per a una segona part. Digueu-me malpensada, però aposto per la segona opció també perquè el final queda molt obert. De fet, m’agradaria molt veure la parella de Coira implicada en alguna cosa bruta… (Inés, et dono idees).
Un altre aspecte que m’ha agradat molt del llibre és la casualitat. M’atreveixo a dir que haurà estat quelcom molt criticat, però m’agrada que les coses no surtin com els lectors esperem. Sóc una gran defensora de les casualitats de la vida i aquesta novel·la n’està plena. Ara bé, entenc que haurà trencat les expectatives de la major part dels lectors, però crec que en el fons el que fa Plana és fugir del típic final de novel·la policíaca amb un enfrontament face to face entre policia i assassí. A mi, què voleu que us digui, em sembla bé.
En contra
La Sara! Mare meva! És un personatge súper ponent que hauria pogut donar molt de joc i que ha quedat diluït. M’hauria agradat molt veure més participació per part seva. No ho puc evitar, els personatges turmentats són els que més m’agraden… Suposo que, com deia abans, és una bona manera d’introduir el personatge de l’Adelaida, la seva psiquiatre.
L’assassí. Als lectors ens encanta la tensió i no saber qui és l’assassí pràcticament fins al final. Crec que endarrerir aquest moment unes quantes pàgines hauria aportat tensió i agilitat a la trama, que hauria tingut un final frenètic. Com deia al principi de l’article, crec que aquest ha estat un dels elements que més ha esmorteït la trama, que per si mateixa, és bona.
La investigació. Tinc sentiments oposats amb la investigació, perquè m’ha agradat que no es resolgui amb tecnologia i proves d’ADN sinó amb investigació i lligant caps a nivell deductiu. Tot i així, de vegades hi ha aspectes que es resolen com per art de màgia amb algun personatge que recorda alguna cosa i a mode de deus ex machina.
En resum…
Després de tants arguments, crec que la primera novel·la d’Inés Plana pot millorar en molts aspectes, però que té una intenció que va més enllà d’una sola novel·la i, per tant, un projecte molt ambiciós que haurem de seguir amb lupa per no perdre’ns res.