Amb Los surcos del azar, Paco Roca torna a demostrar que el còmic pot ser una poderosa eina de memòria històrica. En aquesta ocasió, l’autor reconstrueix un capítol sovint silenciat de la història del segle XX: el paper de La Nueve, la companyia de soldats republicans espanyols que, després de fugir de la Guerra Civil, van acabar lluitant contra el nazisme a França.
El fil conductor de la història una entrevista fictícia entre l’autor i un excombatent anomenat Miguel Ruiz, que serveix a Roca per conèixer la fugida cap a l’exili, el pas pels camps de concentració, l’adhesió a les files de la França Lliure i, sobretot, la seva participació en l’alliberament de París el 1944. Una història d’exili, resistència, derrota i, sobretot, dignitat.
Un dels grans encerts del llibre és la seva capacitat per combinar el temps narratiu present amb els records del passat. El color juga un paper fonamental: els tons apagats, com en blanc i negre, del present contrasten amb els colors vívids del passat i marquen subtilment el viatge temporal.
Tot i que la història està basada en un context històric molt concret, estem davant d’una història universal sobre la lluita contra la injustícia, la resistència davant la barbàrie i el pes de la memòria històrica. El títol, inspirat en un vers de Machado, ja ens parla del desordre de la història i del paper que hi juga l’atzar…
Los surcos del azar és, sens dubte, un altre imprescindible de Paco Roca, al costat d’El abismo del olvido, per fer justícia amb la memòria de les víctimes del franquisme, la repressió i la lluita incansable per la democràcia i la llibertat. Amb sensibilitat, rigor i una narració impecable, Roca posa el focus en els grans oblidats de la història oficial i ens recorda que encara tenim molt a fer per reparar el silenci imposat. És una obra que emociona, que interpel·la i que ens obliga a no oblidar. Perquè només des de la memòria podem construir una societat més justa i evitar repetir els errors del passat.
Agradarà a…
A qui encara té fe en el poder de la tinta per sacsejar consciències.
No agradarà a…
Als nostàlgics del “con Franco se vivía mejor”.
