Què és excepcional? Com escollim què ho és i què no? L’actor català Pau Roca ens va explicant quins elements són especials per a ell i els comença a escriure creant així una llista. La llista d’un nen de sis anys que s’anirà ampliant al llarg de la seva vida. Un infant que ha de créixer a marxes forçades perquè la seva mare és a l’hospital per haver fet una estupidesa: ha intentat suïcidar-se.
El petit Pau rumia què és important a la vida i què el fa feliç amb l’objectiu de convèncer la seva mare que la vida és bonica. Agafa paper i llapis i es posa a escriure:
1. El gelat
2. Les pel·lícules de Kung Fu
3. La pasta bolonyesa
…
I així, fins la vida adulta amb un total de 999.999.999 coses. Cal dir que coincideixo amb ell que el gelat és excepcional, però per a mi té un valor més gran el que per ell és el número 315: l’olor que fan els llibres vells. Obrir una obra i fullejar-la. Deixar que la flaire t’envaeixi totalment i t’hipnotitzi per moments és un plaer. Hi ha altres punts més emotius com ‘Enamorar-se’ o ‘Estimar’; o d’altres més còmics com ‘Star Wars’ o ‘SonGoku’. El protagonista ens narra com avança la seva vida i ens presenta els nous elements que estan relacionats amb l’etapa que està vivint. Aquesta llista és tota una declaració d’amor cap aquells a qui estima. En especial a la seva mare, qui vol salvar de la depressió.
De fet, Roca té raó: “Les coses milloren. Potser no es tornen excepcionals. Però milloren”. Tot depèn de la importància que donem a les accions i a les paraules; i potser sí que els petits detalls de cada dia són la clau per anar sobrevivint en aquesta vida.
El Club Capítol és l’escenari del monòleg de l’anglès Duncan Macmillan, titulat originalment com a Every Brilliant Thing (2015), i dirigit per ‘Sixto Paz Produccions’ i ‘El Terrat’. La posada en escena representa una sessió de teràpia col·lectiva. Les cadires dels espectadors estan en semicercle,exposades a dalt a l’escenari que connecten amb el pati de butaques, i l’intèrpretal mig. Macmillan va escriure aquesta obra de forma molt propera, que trenca amb la quarta paret. Tothom és partícip. Tothom és actor i protagonista per un moment. Pau Roca fa que tu visquis la vida del personatge des de la seva visió i presentació més honesta, càlida i salvatgedel text.
Per aquesta raó, al final de l’espectacle ens demanen què afegiríem a la llista i jo tinc clar que escriuria: l’olor de cafè acabat de fer i que te’l portin al llit’. Per mi, és sens dubte una cosa senzilla però excepcional.
Si podeu, aprofiteu aquest Nadal i aneu a veure aquesta comèdia. Val la pena gastar una hora per reflexionar sobre la vida tot somrient. La dramatúrgia estarà omplint la Sala 2 Pepe Rubianes fins al 13 de gener del 2019.
