Giro la vista enrere i veig què soc des de ben petit: un lletraferit amb moltíssimes ganes de viure. Havia acabat de llegir La plaga blanca (L’Altra Editorial) unes hores abans de la seva presentació online (aquest desastre de pandèmia que vivim ja les té, aquestes coses) organitzada per l’Eugènia Broggi, editora i vocal de la junta directiva de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana, i amenitzada pel metge i investigador Pere Joan Cardona (brillant col·lega meu al campus científic de l’Hospital Can Ruti de Badalona) i la Maria Nicolau, cuinera d’ofici i vocació com ella mateixa es defineix.
L’acte no podia tenir millors amfitrions, absolutament apassionats i fervents devots de la bona literatura, i va acabar sent molt distès, divertit i enriquidor per les moltes anècdotes i bones que van intercanviar-se. Hora i mitja de bon col·loqui sobre llibres, història, ciència però, per damunt de tot, farcida de les sensacions i experiències de la pròpia autora. I és que, per la nostra sorpresa (no s’havia confirmat oficiosament aquest punt quan es va llançar la presentació a l’entramat infinit que suposen les xarxes socials), vam poder escoltar la veu i rialles (i quina rialla tan encomanadissa la seva) de la figura anònima que s’amaga darrera el pseudònim Ada Klein Fortuny (en realitat sorgeix de la combinació del nom i cognoms de tres grans de la nostra literatura a qui l’autora professa especial predilecció). Reconec però, ara i aquí, que apuntar-me a la presentació responia en part a les ganes que tenia de veure-la físicament i poder posar fi a l’autèntica aura de misteri que envolta la qui ha estat una de les irrupcions més potents en el panorama literari català de l’última dècada. Però no, no va poder ser i és que la càmera del seu ordinador va restar fosca tot el temps. Poques dades (un terme ben científic aquest) d’ella tenim: nascuda al 1975, de professió metgessa i recercadora també en malalties infeccioses com en Cardona i molt activa a twitter. Però ai las!, un cop vaig sentir aquella veu confesso que la vaig reconèixer immediatament. Ara m’adono, passats uns dies, que ja tenia una certa noció de qui podia ser (no ho sembla, però el món que tots plegats compartim és molt petit). Tranquils tots, no penso pas dir de qui es tracta, tal com li vaig prometre a la Klein a través del xat privat de la reunió. Per mi no serà; i que continuï ben viu el seu misteri si així ho ha triat ella.
La plaga blanca és un bateig (per debut) literari de cent-cinquanta pàgines d’autèntica bona literatura (boníssima, diria jo). Una de les dues millors obres que he pogut llegir aquest any (i ja n’he perdut el compte), juntament amb el magnífic relat documental de Patrick Radden Keefe sobre la història de violència a Irlanda del Nord No diguis res (Edicions del Periscopi). Tots vam convenir que aquesta primera obra d’Ada Klein Fortuny té la llargada justa. Que no calia que la Klein (com li deien amb tota la complicitat possible en Cardona, la Maria i l’Eugènia) hagués escrit un nou Ulisses com el de Joyce. El text es basa únicament en cartes (sense haver fet ús de cap biografia oficial) i va destil·lant-se de la interpretació de fotos que es conserven (quina feinada documental tan prodigiosa i minuciosa, dilatada en el temps), i se’ns explica de forma plàcida i pausada, talment com si la Klein i el lector es trobessin estirats reposant en una gandula dels molts balnearis suïssos (avui dia convertits en ressorts o complexos turístics de luxe) que van freqüentar ja fa més d’un segle els seus protagonistes. Sis veus literàries i una malaltia en comú: la tuberculosi. És aquesta una infecció altament contagiosa que encara no s’ha pogut eradicar cent anys després dels fets que aquí es descriuen i amb un impacte brutal (més d’un milió de morts cada any) que de ben segur augmentarà encara més aquest any per la desviació del focus d’interès vers la Covid-19, com va explicar en Cardona. Els tuberculosos, marcats per sempre més per aquella taca inesborrable, anaven empal·lidint de cara, perdent pes… vaja, consumint-se irremeiablement (com ens diu la Klein a aquesta afectació se l’anomenava “consumption” en anglès) fins que la majoria morien enmig de gran atacs de tos i bassals de sang a edats molt primerenques. Ara bé, malgrat aquest mal fat, totes les pàgines del llibre traspuen un gran passió per la vida i moltes ganes de deixar empremta. En particular, van ser tuberculosos escriptors de gran talent com ara Katherine Mansfield, Kafka i Joan Salvat-Papasseit entre d’altres (no diré el nom de tots sis perquè els pugueu anar descobrint poc a poc mentre aneu passant les pàgines). La Klein ens descobreix aspectes ben interessants de tots i cadascun d’ells: Mansfield, una amant de la vida a la que s’aferra intensament fins els últims instants; Kafka, un cagadubtes amb totes i cadascuna de les lletres de la paraula i que et podia treure realment de polleguera amb ben poc que fes o deixés de fer (ara sí, ara no) i Salvat-Papasseit, un home prudent i ordenat però de qui la Klein destapa una més que plausible teoria que, tot i ser tan tocat i posat, el bon senyor tenia una amant.
Però no penso acabar sense deixar-vos bones notícies. I és que la Broggi va prometre que s’intentaria incloure reproduccions d’alguns dels originals que havia consultat l’autora de cara a la més que provable reedició de l’obra. Tots els reunits vam compartir la bona idea que seria fer-ho per estalviar temps i cerques infructuoses a “Sant Google” als més autodidactes. De veritat us dic que no us deixeu perdre La plaga blanca que, en clau d’assaig, fa un autèntic i valuosíssim cant a la vida. Si la llegeixes, tot i el tema tan punyent que tracta, t’aconsegueix bressolar (tan necessari en aquests temps que vivim tan perillosament). Segur veureu com la setena de les seves veus, que és la de la pròpia Klein narradora, aconsegueix elevar-se poderosament per sobre de la gandula en què us semblarà trobar-vos estirats escoltant-la i és capaç de penetrar dins la vostra memòria per restar-hi per sempre.
Moltes gràcies, ‘enigmàtica’ Klein, pel teu bon escriure (no tan sols ciència). Un petó enorme!