Abans de començar: no soc historiador. Qualsevol dada que estigui fora de lloc ha estat situada allà expressament en favor de la trama. Si Hollywood ho pot fer, sense que hi hagi conseqüències greus, entenc que jo també.

 

El 22 de febrer de 2021 va morir Lawrence Ferlinghetti. 101 anys. Jo me n’he assabentat avui. Però ja ho diuen, val més tard que mai. Això és el que devia pensar ell quan es va unir a la Generació Beat el 1954, anys després de l’escàndol per la mort de David Kammerer a mans de Lucien Carr.

El 1953 va obrir una llibreria-editorial independent: la City Lights. A partir d’aquí, tot va canviar. Va conèixer a Allen Ginsberg i tota la colla de penjats amb els que es movia. I quan dic penjats, ho dic en el millor de tots els sentits. No sé fins quin punt és coincidència que una editorial que es diu «llums de ciutat» es fa coneguda gràcies a la publicació de l’obra completa d’una colla d’il·luminats. Perquè això és el que eren (fins on tinc entès, un il·luminat és algú que està com un llum, no?). Estats Units va entrar en còlera. El sistema institucional no es podia creure que «aquella colla de beneïts» s’atrevissin a profanar els estaments més sagrats de l’academicisme. No puntuaven. No hi havia majúscules al principi de les frases. Parlaven de sexe i drogues sense cap mena de pudor. No ho podien permetre. Després de la publicació d’Udol, d’Allen Ginsberg, A la carretera, de Jack Kerouac i Yonqui, de William S. Burroughs, la censura va dir prou. Es va desencadenar una lluita judicial contra Allen Ginsberg i Lawrence Ferlinghetti per ser els  precursors d’un «moviment que incitava als joves a fer el mal». En aquella època, anar a clubs de jazz i fumar marihuana estava molt mal vist. Embrutaven els noms de l’època daurada de la literatura americana i un dels costums més sagrats del país: l’alcohol com a solució principal per a tot.

Incís: no dic que no beguessin, ni molt menys —en Jack Kerouac s’hi va morir i en Gregory Corso era conegut per pixar-se a les barres dels bars a la que portava uns whiskys de més—, però està clar que havien trobat altres fonts d’inspiració. La fruita prohibida.

El gran problema, però, no va ser la ruptura amb la pauta estilística establerta aleshores per l’acadèmia, sinó que tocaven temes innovadors com l’homosexualitat i recuperaven autors maleïts com Henry Miller o Walt Whitman, profundament ignorats per les elits de l’època.

Lawrence Ferlinghetti va donar la cara per tota aquesta gent. I això només al començament. El senyor s’ha mort amb 101 anys, porta molt de temps inspirant rebel·lia entre el jovent de la bohèmia. Sense ell, no tindríem en Bob Dylan ni la Patti Smith i, segurament, la Guerra del Vietnam s’hagués percebut d’una manera molt diferent.

És curiós com una sola persona pot arribar a connectar tantes coses. No crec en tots aquests afers pseudobudistes, però s’ha de reconèixer que l’home tenia una aura diferent. Un do místic que li va permetre canviar el mon.

Potser, ara que estan de moda, de seguida se’ns omple la boca amb els tres pilars essencials de la literatura beat, però no oblidem que va existir una persona que ho va veure abans que ningú. Fins i tot abans que ells mateixos.

Descansa en pau, Lawrence. T’ho mereixes.

AnteriorEls guanyadors dels Globus d’Or 2021
Següent“Ella”, Damià del Clot
Avatar photo
Lector de cerveses i bevedor de llibres. Fanàtic compulsiu de la sèrie B i el terror. Si sabeu el que és bo, fareu bé de no llegir-me.