A mi, els llibres que parlen de desgràcies em tiren enrere. Quan llegeixo a la contraportada que el protagonista pateix una malaltia terminal o que, com en aquest cas, es queda tetraplègic, el torno a deixar damunt el mostrador i en busco un altre que no m’obligui a empassar-me un glop de vida tant i tant real. La llista de les coses impossibles, però, s’allunya del drama i és, senzillament, un relat sobre la vida de la Clara i el Guim, de com es perden i es troben.

Aquesta senzillesa és precisament el que et convida a avançar la lectura d’una història carregada d’explosions emocionals típiques d’adolescents però també, i sobretot, plena d’humanitat i normalitat. Sabem que el Guim es queda tetraplègic al resum de la contraportada i poques línies després d’haver començat el relat, i aquesta és la condició d’un dels protagonistes, com la de la Clara és que passa per un moment caòtic de la vida: dos personatges, dos tipus de vida diferents.

Aquesta no és la història de la capacitat de superació d’algú amb tetraplègia, és la vida de dos supervivents que xoquen amb els obstacles que se’ls imposen i que, si hi canviem el context, poden ser els mateixos que ens trobem nosaltres, encara que amb cares i noms diferents.

Fixeu-vos en aquestes paraules del Guim i jutgeu-ho vosaltres mateixos, segurament no cal tenir una lesió medul·lar per saber-les reconèixer com a pròpies en un moment o altre de la nostra existència: “Aquella merda de vida era la seva. La que havia aconseguit construir amb molt d’esforç. L’única que tenia. […] Era la seva vida. I li agradava.”

Portada