La llengua anglesa. D’Artur Cuyàs i Arengol

2271

Vaig descobrir aquest poema quan estudiava la carrera. Un dels professors de llengua i literatura catalana ens el va portar a la classe i el vaig trobar d’allò més encertat.

Es tracta d’un poema de l’escriptor Artur Cuyàs i Arengol (1845-1925) que es va publicar el 1875 a La Llumanera de Nova York, revista mensual apareguda a Nova York entre el 1874 i el 1881.

Cuyàs escriu aquesta carta en forma de poema a un seu company de Catalunya quan arriba a Nova York.

LA LLENGUA ANGLESA

Handwriting, ink and quill pen - poetrys_passion
Handwriting, ink and quill pen – poetrys_passion

Estimat company i amic:
a Nova York he arribat i,
a penes he descansat,
aquesta carta t’escric.

Al fi, de la llibertat
estic en lo clàssic sòl:
aquí tothom fa el que vol
si ho permet l’autoritat.

Nova York té els carrers grans,
les cases toquen el cel,
les dones tenen bon pèl
i los homes són gegants.

Los diaris són com llençols,
los carrers són llargs i drets,
i solen ser bastant nets
quan no hi ha neu, fang o pols.

Però, noi, los ianquis tenen
un modo tal de parlar,
que jo no em puc explicar
com ells mateixos s’entenen.

És molt pitjor que el gavatxo,
s’assembla molt al lladrar,
i l’home que el va inventar
jo crec que estava borratxo.

Quan se parla inglès se tanca
la boca i s’obren les dents,
i, si cuidado no hi tens,
la llengua se t’entrebanca.

Explicar-me jo no puc
(i saps que no sóc cap plepa)
que del “pebre” en diguin Pepa
i d’una “cuinera”, cuc.


Corn
 se diu lo “blat de moro”,
sombret
 és un “tros de pa”,
i, en comptes de dir “demà”
se diu en inglès tu, moro.

Diuen bota a la “mantega”
i per dir “jo” se diu ai!,
lo qual m’omple el cor d’esglai
puix sembla que algú gemega.


Escura’l
 vol dir “esquirol”,
per dir “mitja” es diu que es toquin,
“no fumin” se diu no es moquin,
i del “carbó” en diuen col.

La “mare” diuen que és moda,
però la gran moda és l’”àvia”,
i la família és tan sàvia
que el “germà” diuen que broda.

Si a una noia malalteta
te li acostes molt humil
preguntant que duia fil?,
ella et contestarà: beta.

Com més disbarats els digues
més t’entendran, de segur.
Per dir “dos” has de dir tu,
i per dir “números”, figues.

I tot pel mateix estil.
Cinc
 és “aigüera”, ja ho sents;
Per dir “quartos” digues cents,
i per dir un “molí”, mil.

Sols una cosa, Jeroni,
trobo jo en aquest llenguatge
ben dita i és, malviatge!,
que el “diner” se diu dimoni.

 

Comparteix
AnteriorHistòries de postguerra
SegüentNus Creacions. On els monstres són els bons
Irene Solanich
Traductora de professió, lectora d'afició. Visc completament enamorada de la novel·la negra i de terror, tot i que qualsevol llibre que em caigui a les mans té l'oportunitat d'enlluernar-me. Sovint escric per afició, però ara per ara, els meus escrits es queden tancats a l'ordinador.