Fitxa tècnica

Crítica

Comença el film i veiem dos personatges fent-se retrets amb una lleugera comicitat, caminant de costat per un paisatge erm en direcció a l’horitzó, mentre la càmera els segueix des de darrere. No són R2-D2 i C3PO. Es tracta dels vagabunds Mataschichi i Tahei que, com els dos simpàtics robots de Star Wars, ens faran de fil conductor del film. De fet, aquest inici de La fortaleza escondida és una lliçó de cinema magistral: els dos personatges caminant d’esquena a càmera i discutint, de sobte s’espanten i veiem aparèixer un samurai ensangrentat i moribund que de seguida és rematat pels genets que el persegueixen. En menys de 5 minuts i amb unes imatges captivadores -l’aparició del samurai ferit té una potència i bellesa visual brutals- ja estem contextualitzats en ple Japó feudal i a punt per descobrir les aventures que els esperen als dos amics vagabunds.

A La Fortaleza escondida, els vagabunds Mataschichi i Tahei troben per casualitat l’amagatall de la princesa Yuki (Misa Uehara) i l’or de la seva família junt amb el general que la protegeix, Rokurota Makabe (Toshiro Mifune). Sense massa convenciment, els dos amics s’uneixen a la princesa i al misteriós guerrer en el seu perillós viatge per retornar al seu estat i poder restablir el seu llinatge feudal.

En aquest film, el genial director Akira Kurosawa (Rashomon, 1950; Los siete samurais, 1954; Yojimbo; 1961) ens regala una fantàstica història d’aventures, amb el gran Toshiro Mifune, habitual col·laborador de Kurosawa, plena d’humanisme i de moments de gran bellesa visual. Veure una princesa fent-se passar per bosquerola i barrejar-se amb la gent pobra té clares connotacions socials i polítques, i quan els protagonistes s’uneixen a la dança del foc és un dels passatges més captivadors visualment, per nombrar dos moments del film. Kurosawa també deixa mostres de la seva habilitat en filmar escenes de lluita i combat, com quan el general Rokurota persegueix a cavall dos emissaris i acaba rodejat de guerrers enfrontant-se al seu general, també samurai, en un combat solemne on fan anar les respectives llances com si fossin espases làser, fins i tot el soroll que fan en tallar l’aire recorda el soroll de les espases Jedi -segurament hauria de fer la comparativa al revés-.

Resumint, tenim els dos vagabunds que apuntàvem al principi, una princesa que ha de fugir de territori enemic protegida per un guerrer solemne i misteriós, fins i tot tenim el general adversari, també guerrer samurai, que a última hora decideix ajudar-los desertant del seu bàndol. No costa gaire identificar elements de les primeres pel·lícules de Star Wars. L’ús que fa Kurosawa dels paisatges (tarteres, boscos, muntanyes, etc.) també guarda certes similituds en el paper dels paisatges a la saga galàctica. Fins i tot a La Fortaleza escondia veiem com, per canviar d’escena, el pla desapareix com si fos una cortina deixant veure el pla següent.

Kurosawa era una director molt respectat i admirat pels directors de la generació del Blockbuster, George Lucas, Steven Spielberg i Francis Ford Coppola, que fins i tot li havien arribat a produir alguna pel·lícula. I no és estrany trobar films de Hollywood adaptant o versionant films de Kurosawa, l’exemple més famós el trobem en el cèlebre western Los siete magníficos (The magnificant seven, 1970) que és una adaptació de Los siete samurais (1954). No és d’estranyar, doncs, que Lucas busqués inspiració en un film com aquest per desenvolupar la seva galàxia llunyana. El mateix Lucas explica que l’ús dels dos personatges de menys rang social, els vagabunds, com a fil conductor li va agradar molt i que ho va aprofitar per escriure el seu guió. Els mateixos Jedi beuen molt de la filosofia i codis de conducta o “el camí” dels Samurais.

La fortaleza escondida de Akira Kurosawa (Ós de plata a millor director i premi FIPRESCI al Festival de Berlin) ha estat editada al nostre país durant aquest 2015 en edició restaurada en DVD i Blu-ray. Ara que estem de ple en el despertar de la foça, pot ser una molt bona idea recuperar aquest clàssic del cinema durant les festes nadalenques. Un bon regal -defugint l’agobiant merchandising oficial- per a tot fan de Star Wars i, parafrejant el crític Roger Ebert, una manera de visitar la font la força.

Ramon Muns