He llegit un llibre titulat Fes-me riure, del periodista Daniel Guillén. Sabeu allò que diuen que fer riure és més difícil que fer plorar? Doncs en aquest assaig trobareu grans còmics que tenen en comú les dificultats en la lluita per l’èxit. Perquè fer riure és un talent que no té tothom, i a vegades el camí de la vida és dur, ple d’entrebancs, complicat i tanmateix la insistència també ens premia amb els cops de sort, les casualitats i fins i tot l’atzar. Fes-me riure és un llibre molt ben documentat; al final de cada capítol hi ha la bibliografia consultada i per tant el rigor és màxim. Ara, és un llibre per gaudir-lo seriosament sobretot perquè ens parla de les dificultats que han tingut els còmics de tots els temps, alguns més propers a nosaltres i altres més llunyans, per triomfar, perquè abans d’arribar a ser una gran figura, diguem-ne que abans de ser un personatge graciós, hi ha un procés de construcció d’allò que ens fa riure, i aquesta és una virtut d’aquest llibre. Ens explica el que ningú ens explica del que hi ha darrere de l’èxit de còmics que us sonaran a tots i totes com Jim Carrey, Gila, Robin Williams, Eugenio, Tricicle, Mary Santpere i Joan Capri, Mr. Bean, Els germans Marx, Chaplin, Woody Allen, i molts més que trobareu al llibre. He de dir que aquest assaig no és per riure amb aquests personatges, i en molts moments més aviat entristeix, però podem escollir dues actituds: d’una banda no llegir-lo perquè l’autor no ens estripi les ganes de riure i el fet de riure que tots ells ens han transmès en alguns moments de les nostres vides, sobretot a la televisió i al cinema; o d’altra banda, seguir rient amb el seu talent però coneixent la dura realitat que hi ha al darrera; que guanyar-se la vida costa molt, encara que sigui fent riure. Què preferiu? Conèixer a fons un personatge estimat pel seu humor bo i sabent les seves misèries i tristeses? O quedar-se simplement amb les seves actuacions, que és al capdavall el que rebem? El que diem dels còmics ho podem dir de tots els artistes; és a dir: l’artista separat de la persona? O la persona i l’artista en el mateix sac? Algú pot creure que amb el títol de Fes-me riure trobarem un llibre que ens explica acudits, monòlegs o altres formes de comèdia, però no hem de caure en el desengany, atès que aquest assaig té la virtut d’explicar-nos com i per què riem amb aquests comediants quan han arribat al cim de les seves carreres; i d’això sí que ens en parla el llibre, del que han hagut de viure tots ells i elles per aconseguir la fama. Descobrirem, doncs, què hi ha darrere de cada comediant, de com ha descobert la seva capacitat còmica, de l’esforç per forjar el personatge amb elements autobiogràfics o socials o fins i tot històrics, i potser això no fa que riguem més però sí que els estimem més; i aquest és l’encert de Fes-me riure. El llibre parla de l’èxit però també del fracàs i ens permet reflexionar sobre la comicitat. Ens poden fer riure còmics diferents i amb un estil diferent, però hi ha trets comuns, com és el fet que entenem aquell humor perquè retrata la nostra humanitat mitjançant la identificació amb allò grotesc de nosaltres mateixos. Es pot jugar tant amb les virtuts com els defectes i gràcies a l’empatia en el seu costat més ridícul ens ho podem passar molt bé amb un gag, una imitació o una paròdia. Tots i totes som imitables, precisament perquè som diferents. Tenim unes característiques en la nostra manera diària de ser que es poden accentuar o deformar per fer riure. El risc és que ens podem ofendre, però en l’humor, sobretot en els genis de l’humor, hi ha una habilitat que no té res a veure amb l’ofensa o la crueltat. La comicitat és un element important de la llibertat d’expressió, perquè no només parodia el nostre dia a dia fent-ne un espectacle amb el qual riure una estona sobre les nostres peculiaritats quotidianes sinó que és un mitjà subtil o explícit de crítica social, política o inclús domèstica per fer-nos pensar una mica com és realment el món en què vivim i la nostra humanitat. La comicitat a vegades neix del cantó trist o patètic d’aquests éssers que som a vegades tots i totes nosaltres, amb llums i ombres, per la qual cosa la comèdia esdevé una necessitat. Necessitem riure precisament perquè sovint som uns ploraners que ens queixem de tot, i sovint tenint raó; tanmateix, l’humor et pot fer dubtar si de debò tens aquesta raó, i en qualsevol cas la relativitzarà traient ferro. Les coses serioses, doncs, no ho són tant, i la importància que ens donem pot ser una percepció esbiaixada de la nostra mirada. El còmic ens interpel·la com si ens digués mireu-vos i emmiralleu-vos en mi perquè així sou. L’objectiu del còmic, a més de guanyar-se la vida amb la seva comicitat, és posar-te de bon humor, encara que la seva crítica pugui ser molt àcida. Ens fa prendre consciència col·lectiva de la nostra peculiaritat individual. I ens preguntem: l’humor és perillós? I si ho és, i ens donem per al·ludits, com hem de reaccionar? I com ha de reaccionar el còmic amb aquell o aquella que parodia o imita quan s’ofèn? Jo crec en la llibertat d’expressió; tirant d’ironia, per exemple, és difícil que condicionin el treball del còmic. Hi ha recursos per tirar dards contra el poder de torn (i dic poder amb tota l’amplitud) que fan la seva funció gràcies a l’estratègia humorística del còmic intel·ligent. I de l’humor barroer què n’hem d’opinar? Sobre el dret a l’honor ens podríem discutir fins a la fi dels temps, sobre què és acceptable i què no ho és per fer riure. La lectura de Fes-me riure és recomanable per als lectors i les lectores que vulguin saber més sobre aquells i aquelles que en algun moment de les nostres vides ens han fet riure amb el seu talent còmic, i ens adonarem que tots i totes som una mica, o molt, de la manera que ens retraten.
La capacitat còmica
He llegit un llibre titulat Fes-me riure, del periodista Daniel Guillén. Sabeu allò que diuen que fer riure és més difícil que fer plorar? Doncs en aquest assaig trobareu grans còmics que tenen en comú les dificultats en la lluita per l’èxit. Perquè fer riure és un talent que no té tothom, i a vegades el camí de la vida és dur, ple d’entrebancs, complicat i tanmateix la insistència també ens premia amb els cops de sort, les casualitats i fins i tot l’atzar. Fes-me riure és un llibre molt ben documentat; al final de cada capítol hi ha la bibliografia consultada i per tant el rigor és màxim. Ara, és un llibre per gaudir-lo seriosament sobretot perquè ens parla de les dificultats que han tingut els còmics de tots els temps, alguns més propers a nosaltres i altres més llunyans, per triomfar, perquè abans d’arribar a ser una gran figura, diguem-ne que abans de ser un personatge graciós, hi ha un procés de construcció d’allò que ens fa riure, i aquesta és una virtut d’aquest llibre. Ens explica el que ningú ens explica del que hi ha darrere de l’èxit de còmics que us sonaran a tots i totes com Jim Carrey, Gila, Robin Williams, Eugenio, Tricicle, Mary Santpere i Joan Capri, Mr. Bean, Els germans Marx, Chaplin, Woody Allen, i molts més que trobareu al llibre. He de dir que aquest assaig no és per riure amb aquests personatges, i en molts moments més aviat entristeix, però podem escollir dues actituds: d’una banda no llegir-lo perquè l’autor no ens estripi les ganes de riure i el fet de riure que tots ells ens han transmès en alguns moments de les nostres vides, sobretot a la televisió i al cinema; o d’altra banda, seguir rient amb el seu talent però coneixent la dura realitat que hi ha al darrera; que guanyar-se la vida costa molt, encara que sigui fent riure. Què preferiu? Conèixer a fons un personatge estimat pel seu humor bo i sabent les seves misèries i tristeses? O quedar-se simplement amb les seves actuacions, que és al capdavall el que rebem? El que diem dels còmics ho podem dir de tots els artistes; és a dir: l’artista separat de la persona? O la persona i l’artista en el mateix sac? Algú pot creure que amb el títol de Fes-me riure trobarem un llibre que ens explica acudits, monòlegs o altres formes de comèdia, però no hem de caure en el desengany, atès que aquest assaig té la virtut d’explicar-nos com i per què riem amb aquests comediants quan han arribat al cim de les seves carreres; i d’això sí que ens en parla el llibre, del que han hagut de viure tots ells i elles per aconseguir la fama. Descobrirem, doncs, què hi ha darrere de cada comediant, de com ha descobert la seva capacitat còmica, de l’esforç per forjar el personatge amb elements autobiogràfics o socials o fins i tot històrics, i potser això no fa que riguem més però sí que els estimem més; i aquest és l’encert de Fes-me riure. El llibre parla de l’èxit però també del fracàs i ens permet reflexionar sobre la comicitat. Ens poden fer riure còmics diferents i amb un estil diferent, però hi ha trets comuns, com és el fet que entenem aquell humor perquè retrata la nostra humanitat mitjançant la identificació amb allò grotesc de nosaltres mateixos. Es pot jugar tant amb les virtuts com els defectes i gràcies a l’empatia en el seu costat més ridícul ens ho podem passar molt bé amb un gag, una imitació o una paròdia. Tots i totes som imitables, precisament perquè som diferents. Tenim unes característiques en la nostra manera diària de ser que es poden accentuar o deformar per fer riure. El risc és que ens podem ofendre, però en l’humor, sobretot en els genis de l’humor, hi ha una habilitat que no té res a veure amb l’ofensa o la crueltat. La comicitat és un element important de la llibertat d’expressió, perquè no només parodia el nostre dia a dia fent-ne un espectacle amb el qual riure una estona sobre les nostres peculiaritats quotidianes sinó que és un mitjà subtil o explícit de crítica social, política o inclús domèstica per fer-nos pensar una mica com és realment el món en què vivim i la nostra humanitat. La comicitat a vegades neix del cantó trist o patètic d’aquests éssers que som a vegades tots i totes nosaltres, amb llums i ombres, per la qual cosa la comèdia esdevé una necessitat. Necessitem riure precisament perquè sovint som uns ploraners que ens queixem de tot, i sovint tenint raó; tanmateix, l’humor et pot fer dubtar si de debò tens aquesta raó, i en qualsevol cas la relativitzarà traient ferro. Les coses serioses, doncs, no ho són tant, i la importància que ens donem pot ser una percepció esbiaixada de la nostra mirada. El còmic ens interpel·la com si ens digués mireu-vos i emmiralleu-vos en mi perquè així sou. L’objectiu del còmic, a més de guanyar-se la vida amb la seva comicitat, és posar-te de bon humor, encara que la seva crítica pugui ser molt àcida. Ens fa prendre consciència col·lectiva de la nostra peculiaritat individual. I ens preguntem: l’humor és perillós? I si ho és, i ens donem per al·ludits, com hem de reaccionar? I com ha de reaccionar el còmic amb aquell o aquella que parodia o imita quan s’ofèn? Jo crec en la llibertat d’expressió; tirant d’ironia, per exemple, és difícil que condicionin el treball del còmic. Hi ha recursos per tirar dards contra el poder de torn (i dic poder amb tota l’amplitud) que fan la seva funció gràcies a l’estratègia humorística del còmic intel·ligent. I de l’humor barroer què n’hem d’opinar? Sobre el dret a l’honor ens podríem discutir fins a la fi dels temps, sobre què és acceptable i què no ho és per fer riure. La lectura de Fes-me riure és recomanable per als lectors i les lectores que vulguin saber més sobre aquells i aquelles que en algun moment de les nostres vides ens han fet riure amb el seu talent còmic, i ens adonarem que tots i totes som una mica, o molt, de la manera que ens retraten.
