Fitxa tècnica

Títol original		The Witch
Duració		92 min.
País		Estats Units
Direcció		Robert Eggers
Repartiment		Anya Taylor-Joy, Ralph Ineson, Kate Dickie, Harvey Scrimshaw, Lucas Dawson, Ellie Grainger.
Fitxa		filmaffinity

Crítica

Des de que els primers pelegrins trepitjaren les terres d’Amèrica del nord a principis del segle XVII, Nova Anglaterra ha estat caldo de cultiu de llegendes, contes i històries sobre bruixes i dimonis. De fet aquesta pel·lícula està basada en antics relats, llibres i fins i tot transcripcions de judicis sobre bruixeria que van tenir lloc en aquella època.

Quan un matrimoni de colons cristians i els seus cinc fills son desterrats del seu poble, aquests decideixen instal·lar-se prop d’un bosc del qual diuen que està embruixat. Ben aviat el fill petit desapareix i les collites i els aliments es comencen a fer malbé. Tots ells coincideixen en que aquestes desgràcies són obra del mal.

Construir un film de terror, ja és per si sol una tasca difícil, són poques les pel·lícules d’aquest gènere que gaudeixen de respecte i bones crítiques. Per aquest motiu, The witch és una petita joia que hem de mimar i cuidar com un dels nostres béns més preuats. El jove director, natural de New Hampshire, coneix de primera mà les antigues històries i llegendes que generació rere generació han planat sobre aquestes terres i, de manera brillant, firma un relat intel·ligent i efectiu que gaudeix d’una maduresa poc comuna en una òpera prima.

El director aprofundeix en el profund sentiment cristià d’una família de colons. Uns pares temorosos de Déu, l’existència dels quals està fortament regida per les oracions i l’adoració, ja que només amb la penitència i des del pecat original, trobaran la veritable fe. Durant la primera meitat del film aquest component religiós es fa palès en els diàlegs i les converses entre el pare i el fill gran i, a mesura que passen els minuts, es va creant una atmosfera angoixant que ens fa pensar que alguna cosa no acaba de rotllar del tot a la “tranquil·la” vida familiar. La desaparició del fill petit i les males collites provoquen recels i retrets que fan dubtar als protagonistes sobre quin es l’origen real de tanta desgràcia i provoca en ells unes reaccions que van sorprenent al públic al llarg dels minuts. Precisament, és en la segona meitat i aprofitant el desconcert total de tota la família,  quan Eggers ens mostra tot el seu potencial. La por al bosc i a la soledat o la por al desconegut son les bases on es recolza  per tal de rematar un treball que brilla on els altres films d’aquest gènere solen patir més, la part final. La utilització d’un to baix en els colors, uns primers plànols silenciosos del bosc i diàlegs curts però potents en contingut, ens fan partícips d’aquestes pors que pertorben els  membres de la família i creen un mal estar al cos de l’espectador que acaba buscant en cada escena una explicació que l’alliberi de tanta angoixa.

A The witch no hi trobarem ni grans ensurts ni grans escenes de sang i fetge. Simplement amb petits recursos narratius, i un treball de fotografia excel·lent, Robert Eggers ens explica una història que cada cop ens va resultant més i més interessant. Una acurada recreació històrica, el bon treball d’investigació de l’època i una música torbadora creada per Mark Korven , ens ajuda també, a entendre  les difícils vides d’aquests pelegrins i endinsar-nos en la realitat d’una regió fortament marcada pel puritanisme més radical.

Juntament amb Babadook,2014 i It Follows,2014 ; és sens dubte una de les sensacions dels últims  anys pel que fa al cine de terror i, amb tota probabilitat, passarà a formar part de les pel·lícules a tenir en compte quan es parli del gènere.

Però, realment, perquè funciona tan bé The witch? Fa poc, parlant amb una companya cinèfila, em comentava que els qui fem crítiques o opinem sobre cinema a vegades tendim a buscar treus peus al gat en cada pel·lícula  que mirem i que, potser, hi ha directors que no són tant rebuscats i simplement intenten explicar una historia directa i senzilla sense cap mena de sentit metafòric ocult en el film. I si The witch només fos això? Una simple història d’aquelles que ens explicaven els avis  a la vora del foc per tal d’espantar-nos una mica.  És ben sabut que l’arquetip de la bruixa amb l’escombra i els seus rituals al voltant del foc han estat sempre ben presents en totes les societats i han passat a formar part del folklore universal. Potser aquí radica la veritable grandesa de The witch, en que tan sols pretén ser un antiga història de por de la vora del foc, un relat que passa de pares a fills al llarg dels anys, un petit conte de bruixes.

Marc Orra