No recordo el seu assassinat. Jo només tenia 3 anys quan van passar els fets. Ara bé, sí recordo el cas. Petites anècdotes que aconseguia captar del telenotícies quan vaig créixer una mica més. Però sobretot recordo com en Guillem va impactar en el meu entorn. Vinc de família d’esquerres. Mai me n’he amagat, perquè també és la meva convicció. Defenso tot el que en Guillem defensava i tot el que la imatge d’en Guillem segueix defensant. Però segurament, per la meva poca edat, només havia aconseguit veure la punta de l’iceberg. M’havia llegit l’entrada de la Viquipèdia un parell de vegades, però no en tenia pas prou. La Núria Cadenes, escriptora i periodista, va ser la que realment em va saber submergir dins aquest relat fosc de la història del feixisme espanyol.

En aquest passat Sant Jordi tan complex, immersos en una pandèmia, vaig autorregalar-me el llibre Guillem, acabat de sortir del forn, com aquell qui diu. I quin encert. No només perquè el llibre va saber satisfer la meva necessitat de saber coses sobre aquest cas, sinó perquè la novel·la que ens ha regalat inclou una escriptura i una disposició no gens habituals. A veure, tots sabem que el gènere de true crime (crim verídic) està a l’ordre del dia i que després del programa de ràdio i televisió de Crims i altres podcasts, sèries i programes semblants, tots som uns grans experts forenses. Però Guillem va molt més enllà de la morbositat d’un crim. Guillem, per a mi, és memòria, és record. La tasca que ha fet Cadenes no és la de simplement relatar un fet determinat, sinó que, més enllà de posar-lo en context, li dona dimensionalitat i veus, sobretot veus. Moltes veus. La dels familiars, la de la premsa, la de la justícia, la dels amics i la dels detractors. Cadenes analitza el cas des de tots els angles possibles i ens ho fa amb un relat no gens periodístic i sí que molt proper. Una novel·la diferent però amb un relat molt viu. Potser ens fa pensar que massa i tot.

Ara, després d’aquesta capbussada profunda en aquest episodi lamentable d’Espanya, ja tinc ganes de veure la pel·lícula sobre Guillem Agulló que es va presentar al Festival de Màlaga. Coses com aquestes no haurien de seguir passant, però sempre és bonic que gent com la Núria Cadenes sàpiga posar-ho per escrit de la manera que ho ha fet ella.

AnteriorLiberisliber pandèmic
SegüentAquest divendres al cine…
Avatar photo
Traductora de professió, lectora d'afició. Visc completament enamorada de la novel·la negra i de terror, tot i que qualsevol llibre que em caigui a les mans té l'oportunitat d'enlluernar-me. Sovint escric per afició, però ara per ara, els meus escrits es queden tancats a l'ordinador.