D’entrada anem a veure si puc defensar l’existència d’un “thriller rural català” com a subgènere literari, encara que no sigui una etiqueta acadèmicament consolidada com el nordic noir. De fet, en els últims anys, hi ha hagut una concentració molt clara de novel·les catalanes que comparteixen els mateixos elements: ambientació rural o perifèrica catalana, tensió criminal o psicològica, pes del paisatge i del clima, comunitats petites amb secrets, conflictes familiars o hereditaris, decadència econòmica o despoblament, xoc entre modernitat i tradició i una violència latent molt vinculada al territori. Això crea un estil i una sensibilitat recognoscible. Més que una simple novel·la negra ambientada al camp és, doncs, una manera d’entendre el thriller des de la ruralitat catalana.
Per tant, sembla que sí es pot parlar d’una narrativa, amb cada vegada més lectors, de tensió criminal, psicològica o moral ambientada en espais rurals catalans on el paisatge, la comunitat i la memòria col·lectiva condicionen la violència. Seria, doncs, ben bé això. En alguna d’aquestes característiques o temàtiques encaixarien altres obres como, entre d’altres, Canto jo i la muntanya balla, d’Irene Solà; Tots els dimonis són aquí, de Pep Coll; Pedra de tartera, de Maria Barbal; Les veus del Pamano, de Jaume Cabré; Tor, de Carles Porta; Els estranys, de Raül Garrigasait i, més recentment, El joc del silenci, de Gil Pratdesobrerroca i Gossos, de David Cordero. Entre ells, El joc del silenci s’ha convertit en un dels últims fenòmens d’aquest auge del thriller rural català contemporani ja que va aparèixer entre els llibres de ficció en català més venuts del Sant Jordi d’enguany i que ha quedat en diversos rànquings en segona posició.
En aquest context, hi ha novel·les que expliquen una història i n’hi ha que, a més, aconsegueixen inocular una atmosfera. Gossos (La Campana, 2026), de David Cordero, pertany clarament a aquesta segona categoria. Des de les primeres pàgines, el lector no només entra a Ossos —un poble perdut entre muntanyes, neu i silencis— sinó que hi queda atrapat. I aquest és, probablement, un dels encerts d’una novel·la que es mou amb una naturalitat inquietant entre el thriller rural, el terror latent i el drama humà.
Cordero ja havia demostrat al Western català Els germans Cabot (La Campana, 2021) la seva capacitat per construir universos tancats i aspres, però ara fa un pas més. En aquest punt, és on també penso que una certa comparació amb El joc del silenci esdevé possible. Si la novel·la de Pratsobrerroca jugava sobretot amb els mecanismes clàssics del thriller —el secret familiar, les desaparicions, els girs argumentals—, Cordero opta per una aproximació molt més atmosfèrica i sensorial. Aquí el misteri importa, sí, però encara importa més la sensació de descomposició moral que envolta trama i personatges. L’autor abandona qualsevol temptació d’èpica clàssica i opta per una narració més fosca, més primària, gairebé tel·lúrica. Tot respira humitat, neu, fred i fusta podrida.
La premissa és aparentment senzilla: tres parelles joves arriben a Ossos amb la voluntat de començar una nova vida lluny del soroll del món. Igual que passava a El joc del silenci, hi ha aquesta opció contemporània d’abandonar la ciutat i trobar en el món rural una autenticitat perduda. Però mentre Pratsobrerroca encara deixava espai a una certa nostàlgia del refugi pirinenc, Cordero destrueix aquesta expectativa gairebé des del primer moment. Perquè tot sembla perdut des de bon principi. Els protagonistes busquen natura, autenticitat, una mena de retorn essencial. Però, per contra, allò que troben no és cap refugi sinó una comunitat hermètica, desconfiada i estranya, formada per habitants que semblen sorgits d’una llegenda antiga o d’un malson compartit. Un home cec que sembla veure-ho tot. Uns germans units per una relació inquietant. Una dona marcada per una fredor gairebé sobrenatural. I uns gossos que no només vigilen el territori, sinó que actuen com una extensió salvatge dels seus amos.
Cordero construeix el relat amb pols ferm i dosificant la tensió. La por no apareix de cop; es va infiltrant en les vides dels nouvinguts poc a poc. Com una boira lenta que els va cobrint i alhora també al lector. Sap que el veritable horror no necessita monstres explícits ni grans escenes efectistes. N’hi ha prou amb silencis que s’allarguen massa, mirades que amaguen alguna cosa i paisatges que semblen talment com si cobressin vida i observen els humans amb una indiferència hostil i palpable.
Penso que un altre dels punts forts de la novel·la és precisament el tractament de l’espai. També en això es diferencia clarament de l’obra de Pratsobrerroca. A El joc del silenci, el poble i el paisatge funcionaven sobretot com un simple decorat del misteri; a Gossos, en canvi, el territori no és només l’escenari de la història sinó un més de la trama i condiciona tan físicament com psicològicament els personatges. La muntanya sembla tenir memòria pròpia. Ossos i la muntanya que l’envolta, l’aïlla completament i acaba imposant les seves normes, el fred condiciona els comportaments i l’aïllament acaba convertint-se en una forma de violència. Hi ha moments en què el poble recorda els universos rurals de Víctor Català o de Jesús Moncada, però passat pel filtre d’un thriller contemporani amb ecos de cinema nòrdic i literatura gòtica.
Així mateix, Pratsobrerroca construeix El joc del silenci des d’una arquitectura molt més clàssica de novel·la negra: desaparicions, secrets familiars, girs constants i una narració orientada a mantenir el lector enganxat a través del suspens i la dosificació d’informació. La seva escriptura és més transparent, més immediata i clarament enfocada a l’eficàcia narrativa. El mateix autor ha explicat que treballava la trama gairebé com un “Sudoku” estructural, amb influències declarades de Joël Dicker i del thriller psicològic contemporani.
Cordero, en canvi, juga una altra partida. A Gossos el misteri no funciona tant com una maquinària de revelacions sinó com una atmosfera persistent. El lector no avança només per saber què ha passat, sinó sobretot per entendre quina mena de mal habita aquell territori. Si El joc del silenci busca la tensió narrativa i el gir efectiu, Gossos prefereix el neguit lent, la incomoditat moral i la sensació de fatalitat.
També és diferent la mirada sobre el món rural. A la novel·la de Pratsobrerroca encara hi ha, inicialment, una certa idea del Pirineu com a espai de fugida i reconstrucció emocional —encara que després aquesta fantasia es vagi esquerdant—, mentre que a Gossos el paisatge és hostil des del primer instant. No hi ha promesa de refugi. La muntanya no ofereix cap mena de redempció.
Això no converteix una obra en superior a l’altra; simplement evidencien dues maneres molt diferents d’entendre el thriller català contemporani. El joc del silenci aposta per l’accessibilitat, el ritme i la tensió argumental. Gossos, en canvi, s’acosta més a un terror atmosfèric i literari, més emparentat amb la narrativa fosca europea que amb la novel·la negra comercial. En el fons, resulta interessant que dues novel·les tan diferents hagin connectat amb tants lectors en un moment en què la literatura catalana sembla haver redescobert el potencial narratiu dels paisatges rurals, dels silencis i de les comunitats tancades. Aquí no hi ha paisatges bucòlics ni retorns redemptors a la terra. El camp és un espai de supervivència, de memòria enterrada i de conflictes ancestrals. Els nouvinguts arriben amb la fantasia urbana d’una vida més pura, però aviat descobreixen que la naturalesa no té cap interès a salvar ningú.
Gossos també parla —i ho fa amb molta intel·ligència— de la por a l’altre. Els habitants d’Ossos observen els nouvinguts com una amenaça, però els nouvinguts tampoc triguen gaire a mirar els veïns amb recel. Tothom jutja. Tothom sospita. Tothom amaga alguna cosa. Aquesta tensió constant converteix la convivència en una mena de guerra freda emocional on qualsevol gest pot desencadenar una tragèdia.
Cordero treballa molt bé els personatges, especialment en la manera com els despulla progressivament. Si els protagonistes d’El joc del silenci estaven construïts des d’una funcionalitat més pròpia de la novel·la negra —cada personatge ocupant un lloc dins l’engranatge del misteri—, aquí les fractures emocionals tenen més pes que la mateixa intriga. Els personatges de Gossos semblen condemnats abans fins i tot que la trama esclati. Ningú és exactament qui sembla ser al principi. Els protagonistes arriben al poble carregats de fractures íntimes, frustracions i desitjos de fugida. La muntanya, lluny de guarir-los, acaba amplificant les seves esquerdes. I aquí apareix un dels grans temes de la novel·la: la impossibilitat d’escapar de nosaltres mateixos.
L’autor té, a més, una escriptura molt física. La neu cruix. El fang s’enganxa a les botes. Les cases fan olor d’humitat i d’animal tancat. Els cossos pateixen. Hi ha pàgines que gairebé poden tocar-se. Aquesta materialitat dona una força enorme a la narració perquè converteix la lectura en una experiència sensorial. El lector no contempla l’horror des de fora; hi camina a dins.
També és destacable la manera com la novel·la utilitza els gossos —tant reals com simbòlics— per parlar dels instints més primaris. La fidelitat, la territorialitat, la violència, la necessitat de pertinença. Els animals funcionen com un mirall dels humans, i sovint la frontera entre uns i altres es torna difusa. En alguns moments, la sensació és que els personatges només estan a una passa de tornar-se completament feréstecs.
Narrativament, Gossos manté un ritme molt ben calibrat, tot i que molt diferent del d’El joc del silenci. Allà, Pratsobrerroca accelerava constantment la lectura amb revelacions gairebé seriades, mentre, aquí, Cordero prefereix una tensió més lenta i corrosiva. El lector avança amb inquietud més que no pas amb urgència detectivesca. La història avança amb fermesa, alternant moments de calma tensa amb esclats de violència sobtada. Cordero sap crear expectació i, sobretot, sap mantenir-la. El lector té la intuïció constant que alguna cosa terrible acabarà passant, i aquesta promesa de desastre sosté bona part de la força del llibre.
Pels amants de la narrativa d’acció, potser hi ha algun tram central en què la narració s’entreté més del compte en determinades relacions personals, però fins i tot en aquests moments la novel·la manté intacta la seva capacitat hipnòtica. Perquè el gran triomf de Gossos no és tant la trama com el clima emocional que genera i una sensació constant d’amenaça, de fatalitat inevitable.
El desenllaç, sense revelar-ne cap detall, evita solucions fàcils i es manté fidel al to moralment ambigu de tota la història. Cordero no busca tranquil·litzar el lector ni oferir respostes confortables ni, per suposat, acabar amb el típic final feliç. Al contrari, Cordero deixa podríem dir la ferida oberta. I això, en una novel·la d’aquestes característiques, trobo que és una decisió molt coherent. Un últim encert.
Per anar acabant, amb Gossos, David Cordero confirma una veu pròpia dins la narrativa catalana contemporània. I al costat de l’èxit popular d’El joc del silenci, la novel·la evidencia fins a quin punt el thriller rural català viu un moment especialment ric i divers. Dues obres que comparteixen paisatges, silencis i comunitats tancades, però que entenen la tensió narrativa de manera gairebé oposada: una més orientada al mecanisme del suspens i l’altra a la construcció d’una atmosfera malaltissa i persistent. La seva literatura combina musculatura narrativa, sensibilitat atmosfèrica i una mirada molt lúcida sobre les pulsions humanes. És una novel·la que funciona com a thriller, com a relat de terror rural i també com a exploració de la fragilitat humana davant d’un entorn hostil.
Acabo citant dos fragments representatius de Gossos:
“Ja no cal tenir por de res. Tots aquells maleïts gossos són morts.”
“Aquella gent es van criar a la muntanya, sols, sense normes, sense regles, deixant de banda els sentiments i prioritzant els instints. Com una manada de gossos salvatges.”
I, al final, quan tanquem el llibre, et queda la sensació que la neu continuarà caient sobre Ossos…
