Fitxa tècnica

Ressenya

En el gallo de hierro és un llibre de Paul Theroux publicat l’any 1988 que explica un viatge en tren per la Xina de 1986. El llibre tanca la trilogia iniciada per l’autor l’any 1975 amb El gran bazar del ferrocarril i seguida per El viejo expreso de la Patagonia (1979) amb aquest altre gran viatge en ferrocarril, aquest per terres asiàtiques. Potser caldria dir que, de fet, Theroux altra vegada explica diversos i variats viatges per aquest gran país que és Xina format per molts pobles diferents que viuen sota una mateixa forma de govern.

El viatge de Theroux comença a Londres i després a Moscou quan s’enfila en un tren acompanyat de diferents personatges singulars que van a fer turisme a la Xina muntats en el transsiberià. L’autor, que intenta passar desapercebut, reflexionarà sobre les idees preconcebudes, els prejudicis i la forma de viatjar d’aquells que només ho fan interessats en les grans icones d’un país, però que obliden conèixer la seva gent i els seus paisatges més desconeguts.

Després, s’aniran succeint trajectes diversos en trens que recorren la Xina de Sud a Nord i d’Est a Oest i Theroux, sovint acompanyat d’un funcionari xinès que no aconsegueix treure’s de sobre, veurà les diferents realitats xineses. Cal tenir en compte que l’autor té l’oportunitat de revisitar el gegant asiàtic després d’haver-hi fet uns quants anys abans un viatge recollit en el llibre Navegando por China (1984). Això li permet reflexionar sobre els canvis que ell mateix comprova sobre el terreny d’un país que ha canviat des que la Revolució Cultural de Mao Zedong  ha quedat enrere i ha començat a entrar la nova política de reforma i obertura de Deng Xiaobing. Els xinesos amb qui es troba Theroux parlen sovint d’una nova Xina, però es mostren encara recelosos sobre el futur que espera al seu país.

Un dels trets més interessants del llibre al meu parer és que no podem dir que Theroux faci exactament turisme per la Xina. Malgrat que visita la Gran Muralla, es perd pels carrers de Shangai i no el deceben gens ni mica els guerrers de Xian, el que més interessa a l’autor és barrejar-se amb la població local i intentar entendre la seva forma de viure, de pensar i de reflexionar sobre el futur de la seva nació. Ell mateix escriu: “había ido a China en busca de cosas que no fueran espectaculares”[1]. Els paisatges i els monuments, els llocs singulars o d’interès no són per a ell l’essencial d’un país que comença a rebre hordes de turistes que no intenten ni tan sols comprendre els habitants del lloc que visiten.

La Xina que es troba Theroux, com hem assenyalat, és una Xina que comença a obrir-se al món, un país encara amb grans diferències territorials, ètniques i polítiques que intenta afrontar uns anys d’una certa (encara molt minsa) llibertat i un capitalisme que vol entrar en tromba però que tampoc ho acaba de fer. El tren permet a l’autor mantenir a vegades llargues converses amb els veïns de compartiment, escoltar-los, interrogar-los i sovint només observar-los. Seran precisament tots aquests companys de viatge, i també tots els altres xinesos amb qui enraona als cafès, als hotels, als parcs o als carrers, els qui podran ajudar-lo a completar aquest gran trencaclosques de minories, costums i formes de pensar que conformen el país. I això és el que més clar té l’autor, per això quan algú li pregunta per què fa el viatge en tren i no viatja en un mitjà més veloç, respon que és la forma de captar l’essència del país i que així tindrà la sensació de complir amb el que es proposa.

Hi ha molts recorreguts interessants a En el gallo de hierro, però dos dels que m’han cridat més l’atenció durant la lectura han estat els de la visita al gèlid Harbin i Langxian i el viatge accidentat cap al Tibet. Tant l’un com l’altre expliquen com l’autor es mou amb dificultats i potser fins i tot amb por per un lloc inhòspit, ja sigui pel fred trenta-cinc graus sota zero com per les dificultats d’un trajecte en cotxe per muntanyes de més cinc mil metres. Tanmateix, Theroux està convençut del viatge: “intenté pensar en dónde me gustaría estar. Analicé las posibilidades y llegué a la conclusión de que quería estar exactamente donde estaba y haciendo lo que hacía”[2]. Aquest és probablement l’esperit que diferencia el viatger del turista.

Pel que fa a l’escriptura, Theroux afirma que “el libro de viajes es una autobiografía en tono menor”[3] i ho fa segurament perquè el qui escriu sobre un viatge no deixa mai de parlar d’ell mateix, de la seva vida, de la seva forma d’enfrontar-se a les situacions. Llegint En el gallo de hierro coneixem molt més l’autor que no pas si llegim alguna de les seves nombroses i reeixides novel·les, perquè en el viatge és on el trobem a ell de protagonista gairebé absolut. D’altra banda, i seguint amb la mateixa idea, llegim “A menudo un viaje consiste en aprovechar el momento. Es muy personal. Por mucho que yo viajara contigo, tu viaje no sería el mío. Nuestros relatos serían diferentes”[4].

I ja per acabar, m’agradaria destacar una de les darreres frases del llibre quan, paradoxalment, Theroux afirma que tot el que va viure a la Xina va molt més enllà del que normalment qualifiquem de viatge: “Este viaje a China fue tan largo y reclamó tanto de mí que dejó de ser un viaje. Se convirtió en otra faceta de mi vida y ponerle fin no supuso un retorno, sino una suerte de partida que lamenté.”[5]

[1] Theroux, Paul. En el gallo de hierro. Viajes en tren por China. Edhasa, 1992, pàg. 96

[2] Theroux, op.cit., 1992, pàg. 362

[3] Theroux, op.cit., 1992, pàg. 86

[4] Theroux, op.cit., 1992, pàg. 406

[5] Theroux, op.cit., 1992, pàg. 504